Punts d'acord entre catalans i espanyols

El camí de Catalunya ja no té retorn. Malgrat tot, hi ha moltes incògnites a vèncer durant els propers mesos. Serà difícil perquè dins de cada català hi ha un criteri diferent, la pluralitat es manifesta i cadascú cerca una sortida a l’actual situació. Però hi ha quelcom que ens apropa i ens uneix per trobar la senda que la majoria reclamem, encara que sigui amb veus aparentment discordants. No és un mal que el catalans siguem tan diferents i amb criteris tan plurals els uns dels altres. No!, ben al contrari. És una gran virtut que ha fet de Catalunya una nació gran, amb una força que neix des de baix, en el si de cada individu, que forja una empenta individual, però que ara, en aquest moment tan transcendental com el que vivim, ens associa col·lectivament. A Catalunya, l’associacionisme es mama des que el nen s’allibera dels pares i entra a formar part de la colla dels geganters, dels grallers, dels sardanistes, dels castellers, dels cantaires, dels excursionistes, del teatre... de cadascun dels nostres pobles. I quan el noi s’ha fet gran és capaç d’aportar una petita quantitat per a La Marató, el Recapte d’Aliments o qualsevol iniciativa solidària. També per unir-nos per un 11 de Setembre i manifestar-nos milions de nosaltres quan el cabreig de la nostra societat és monumental. I, cal dir-ho pel seu nom: el ‘no’ continuat del president Rajoy ens ha ajudat molt i farà possible que la troca s’aconsegueixi desllorigar i conseqüentment orientar un objectiu que fa pocs anys semblava molt llunyà o, fins i tot, irrealitzable. Ara, sembla, pot resoldre’s amb immediatesa. La negativitat continuada i l’immobilisme pragmàtic d’una personalitat encegada, ha unit els catalans –siguin de dretes o d’esquerres– com mai s’havia aconseguit. Criteris molt distants els nostres, però mai s’havien conjugat, a tan alt nivell, els objectius de la unitat del binomi polítics i societat civil.

Comença un nou món per Catalunya, veritablement complicat. I hem de cercar acords, molt difícils, és veritat. I els hem de trobar en dos espais ben diferents: l’un a dins i l’altre enfora. El de dins, radica en els acords entre Mas i Junqueras, prosseguint les crides de la societat civil inquieta, emprenyada i insatisfeta. I el de fora entre Catalunya i Rajoy. El president d’Espanya encara dirigirà els destins d’Espanya, si no convoca eleccions anticipades, durant un any que els hem d’aprofitar i tenim molta feina a fer.

Rajoy mantindrà el ‘no’ i pretendrà imposar la Constitució –la seva llei– per sobre de tot. Però a la fi caldrà negociar, si els resultats nostres són bons, malgrat la seva tossuderia. Ho haurem de fer amb tanta radicalitat i fermesa com ell empra. Però per la nostra part posarem el guant blanc, la mà estesa i la voluntat de diàleg, per evitar els mals que podrien esdevenir. Els mercats es desestabilitzaran, les borses cauran i Europa haurà d’intervenir. A cap estat agraden les secessions, que després d’una en podria arribar una altra. Però les evidències dels moviments econòmics europeus faran asseure’s a les parts a dialogar. Catalunya és massa important dins de l’Espanya que aporta el 25% de la seva creació de riquesa. En altres moments històrics, quan des d’aquí s’ha mogut fitxa Espanya ha hagut de reaccionar i canviar i avançar. En els moments passats l’Estat estava tancat dins la seva pròpia esfera d’un país antiquat i de velles estructures. Avui estem a Europa, tots plegats, catalans i espanyols, tots formem una massa i tots ens juguem més del que actualment ens arribem a creure.

Catalunya té dos fronts a vèncer. Els propi, tan difícil d’aconseguir durant els tres segles darrers, ara, sense dubte, el superarem pel que adés he manifestat. Els segon és certament més difícil perquè si el Rajoy tossut, obstinat en el ‘no’ reflexionés i cedís la corda en les bases essencials de les peticions catalanes, el bloc català de ‘la tercera via’ estrenyeria el cercle i la nostra divisió podria arribar a ser possible. És veritat que els independentistes no emprendran un pas enrere però aquells temorencs que estan a mig camí i a la fi poden decantar de cara un costat o l’altre, podrien desviar l’aigüera. Els empresaris acomodats, pocs, però valuosos, la societat civil unionista, sector de partits com Unió, el PSC o Iniciativa, podrien canviar si Rajoy emprengués aquest camí. Ja han reincidit més d’un cop, fins i tot, la mateixa Camacho ho va proposar al seu partit en un moment determinat. Gay de Montellà, Rosell i tantes figures principals de la nostra economia, hagudes i per haver, s’han manifestat reiteradament en aquest sentit.

Els independentistes tenim la gran sort d’haver topat amb aquell que no escolta, no mira i s’ha quedat mut per establir un diàleg que arribarà tard o d’hora. Els qui volem sortir d’aquesta Espanya que no ens comprèn, ni mai ens vol entendre, volem l’entesa en els dos fronts. I particularment estic més que convençut que el diàleg arribarà i els camins de la prosperitat de catalans i espanyols també es conjugaran per camins separats.