Quan es remou l'arbre de soca-rel

Algú molt significat en el món de la política de Catalunya fou cridat a declarar al Parlament de Catalunya i va manifestar que quan es fa caure la rama d’un arbre, en són moltes altres les que poden caure al darrere. Aquesta afirmació, segur que hom l’expressava com a reacció d’autodefensa però vaticinava quelcom que a poc a poc es va desgranant i va donant-li la raó quan observem que el castell de naips es desploma lentament. Em refereixo, com pot interpretar el lector, al frau que apareix, dia a dia, entre una part de les elits polítiques i empresarials espanyoles.

Algú, i sempre suposadament, va destapar l’afer de la família Pujol. Veus ben documentades van entendre que tot s’havia remogut per combatre el suflé independentista. I som la gran majoria dels ciutadans els que entenem que aquell que la fa l’ha de pagar amb les penes corresponents. Qui sigui culpable, i quedi demostrat als tribunals, s’ha de sotmetre a les conseqüències oportunes. Però cal recordar el vaticini, que molts se’l van entomar en conya; quan l’arbre se sacseja no només una rama caurà; en poden caure moltes o totes.

I la meva humil opinió em fa creure que hem entrat en aquest rengló. Si actualment esdevé quelcom important per aquest país, és que la voluntat de combatre una família per una raó que ara no ve al cas, l’arbre s’ha somogut, i el vaticinador tenia raó. I això es demostra quan cada dia apareixen nous casos fraudulents que mesos enrere ningú, ni mai, se’ls hauria pogut imaginar.

Hi ha qui es protegeix per la força que disposa però, a poc a poc, el castell va caient, pedra a pedra, i irremeiablement. Magnífic! Alguna cosa bona podrem tenir en aquesta Espanya que la gent, en general, està molt enfadada, que manifesta la seva indignació, que pretén destruir el bipartidisme, que vol desfer les injustícies, desitja una nova democràcia més neta, ufana i, a poder ser, sense taques, i que alguns poderosos són jutjats, ara per l’opinió pública, i aviat pels tribunals... I tothom espera que paguin pel que realment van cometre, es diguin Pujol, es diguin Rato o Blesa, entre tants i tants que malauradament apareixen a la llista de defraudadors.

Rato, ara el tenim a les pantalles i a les primeres pàgines dels diaris. Tenim Bankia com la suposada ratera d’un frau que quan va començar a destapar-se, mai hauríem cregut que podia arribar tan lluny. I de ben segur que ni Montoro podia arribar-se a creure l’enrenou que podia arribar a provocar per desinflar alguna cosa desitjada i aliena. Mai no hauria pogut creure que la bomba podia rebotar-li sobre la gent més significada de les seves pròpies files.

I potser serà veritat allò que quan l’arbre se sacseja fortament de la base, i cau una primera rama, a poc a poc van caient la resta i al final la soca també s’enruna i hom pot arribar a combatre de fons l’horror i les malignitats que provoca el frau. Quan s’arriba tan lluny hem guanyat, entre tots, una gran batalla que calia destapar.

Els ho confesso; estic content. En principi creia que només serien unes rames les que es precipitarien. Ara veig que el periodisme d’investigació per un costat, les ‘males arts’ d’alguns poderosos per l’altra, la força d’un poble que estira des de baix, els crits ben justificats d’injustícies que les estructures d’Estat mantenen poden aconseguir els propòsits dels llums ben oberts i d’un Sol, astre rei, ben clarificador.

Hem de felicitar-nos. Però queda molta feina per fer i molta neteja per extraure la brutícia que ha pogut imperar. S’ha d’arribar al fons i netejar també aquells que encara se senten protegits pels seu poder suprem d’unes urnes passades que saben que tenen les hores comptades per arribar a un món millor.