Romànic. El somni complert d’un nen de Sigena

El primer que ens ve al cap quan sentim el nom de Sigena és la paraula conflicte. Recorden, el contenciós entre la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Aragó per les obres d’art del monestir que van estar conservades al museu diocesà de Lleida. Al final, els tribunals van sentenciar que les obres havien de tornar a la seva comunitat d’origen. Però no els vull parlar ni del contenciós, ni de les ferides que ha pogut deixar. Si no de tot el contrari, d’una d’aquelles històries que et reconcilien amb la capacitat de les persones per revertir l’infortuni.

Aquesta és la història d’un nen nascut a Villanueva de Sigena, el poble en què hi ha el monestir del qual procedien les obres que es conservaven a Lleida. Els seus avis li explicaven les emocions que havien sentit a la sala capitular del monestir, davant de les pintures romàniques que cobrien tota l’estada i els sostres d’inspiració mossàrab. Era una experiència que ja ningú podria reviure perquè la sala va ser destruïda, incendiada, per tropes anarquistes que, procedents de Catalunya, es dirigien al front d’Aragó el 1936 per combatre els franquistes.

Dels records dels avis va sorgir la determinació d’aquell nen de Sigena. Quan fos gran intentaria fer tot el possible per recuperar aquella sensació de submergir-se en la bellesa artística que havien experimentat els visitants, generació rere generació des del segle XII. Aquell nen, amb els anys, es va convertir en enginyer astrofísic i va treballar a la NASA. En tornar dels Estats Units, va decidir que era l’hora de fer realitat el seu somni. Després de dotze anys l’ha complert, i la seva odissea protagonitza una pel·lícula, El sueño de Sigena.

«Hem aconseguit tornar a la vida una joia del romànic que havíem perdut, hem passat del lament al gaudi d’una meravella artística. Objectiu complert!» Així explicava Juan Naya - aquest és el nom del nen - en l’estrena de la pel·lícula la que ha estat la seva «gran bogeria», i que ara és el seu llegat. Sigena, situat en els paratges de Els Monegros, era un monestir impulsat per la corona i punt de trobada de religiosos i nobles de tota l’Europa cristiana. Per això la seva sala capitular tenia una riquesa artística excepcional, única.

La pel·lícula reflexa la perseverança, la tenacitat, de Naya, que emprèn una minuciosa investigació documental sobre els murals de Sigena. És una investigació tant científica com detectivesca, que atrapa l’espectador durant tota la pel·lícula. I alhora és una història emocional en la mesura que Juan Naya aconsegueix transmetre la seva passió -reclutar- a una sèrie de personatges (artesans, restauradors, historiadors, informàtics...) que resulten claus per aconseguir l’objectiu.

Dirigida per Jesús Garcés Lambert (Globus d’Or 2018 per Caravaggio, en cuerpo y alma) y produïda per Xavier Atance, la pel·licula capta molt bé la cara d’incredulitat de tots els personatges quan Juan Naya els explica la seva missió. Però tots acaben implicant-se, fins a convertir-se en un projecte col·lectiu, començant per la família. Es crea un veritable equip que comparteix i aporta coneixements, que està en procés constant d’aprendre. Fins a aconseguir totes les dades científiques necessàries per reconstruir digitalment l’obra amb fidelitat absoluta a l’original.

Juan Naya diu que el seu somni està complert: «Ara el romànic de la sala capitular de Sigena està recuperat, hem aconseguit fer reviure els colores y les formes creades pel mestre original». Però encara queda una darrera missió, buscar la millor manera perquè «els nostres fills i néts puguin sentir en un espai físic l’emoció de les generacions que van tenir la oportunitat de veure tanta bellesa». I mentre no arriba aquest dia, tenim una magnífica pel·lícula. Si poden, no se la perdin.

Periodista. Josep Carles Rius Baró Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació  i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.