Sant Magí, lluny. Records d’exili

arragona, sobretot la Tarragona senzilla, té una gran devoció a aquest Sant eremita. La seva festa se celebra amb una pompa genuïnament popular, molt simpàtica». Aquesta afirmació, escrita el 1963, apareix amb caràcter pòstum a La meva Tarragona, un llibre editat a Andorra el 1970, que recull les memòries tarragonines d’un personatge singular: Josep Maria Llorens i Ventura. És una obra breu però deliciosa, l’expressió d’un record llunyà sobre una ciutat a la qual l’autor del llibre ja no va tornar mai més, atesa la seva condició d’exiliat catalanista i republicà. Hi llegim també que, a la processó de la tarda, «hi anaven alguns infants vestits de sant Magí, com es deia, quasi sempre en agraïment a algun favor rebut del Sant», que hi «assistien moltes famílies de pescadors, les quals tenien gran devoció al Sant», alguns dels quals «pujaven a peu descalç fins a l’església del Sant» i que, durant el dia del Sant i la novena, unes xiques conegudes com a «sagristanes» repartien «l’aigua portada del lloc desert» amb «bonics cantirets de vidre lluint una graciosa llaçada feta amb una ‘mida’ del Sant». Eren, doncs, «unes festes senzilles, modestes, genuïnament i exclusiva, populars, en les quals la Tarragona oficial no tenia cap mena d’intervenció».

L’obra, editada de nou el 1991 per El Mèdol, fa un recorregut per les altres festes locals, com Santa Tecla, Sant Roc, Setmana Santa o el carnaval, grups socials com pescadors, pagesos i gitanos, així com pels cafès de moda ara fa un segle, situats els més destacats a la Rambla Vella, com ara el Cafè de Josepet, on amb «cada cafè anava compresa una ampolleta de rom, una altra d’anís i bastants terrossos de sucre» i dona els noms dels introductors de la sardana a Tarragona, el 1903: Sebastià Comas, la seva germana Maria Comas (futura muller d’Antoni Rovira i Virgili) i el mateix Josep M. Llorens, els quals n’ensenyaven la dansa primer a casa seva i, més endavant, al Teatre Principal.

Josep Maria Llorens i Ventura va néixer a Tarragona el 15 d’abril de 1886 i va dedicar tota la seva vida a la música, com a professor, compositor, organista i pianista. Als catorze anys debutà com a concertista a l’Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera, on va conèixer Pau Casals que hi feia un concert i amb qui es retrobarà a París, el 1939, sent ja tots dos a l’exili. Deixeble i amic del mestre Josep Gols i Veciana, li dedicà la seva primera composició. La vocació artística de mossèn Josep M. Llorens va trobar un context idoni a la Tarragona de començaments de segle, una ciutat amb un ambient popular on la música tenia una bona acollida. Els cafès tarragonins de més anomenada, com ara el del Centre, el de Tarragona i el d’Europa, no eren només llocs de trobada, tertúlia i safareig sobre la quotidianitat local, sinó que ben sovint s’hi celebraven concerts, de vegades amb intèrprets tan notables com el guitarrista de Vila-real Francesc Tàrrega. Les dues bandes militars existents aleshores, llançaven al vent les seves notes de festa cada diumenge sense excepció, a l’hivern al passeig de les Palmeres i a l’estiu a la Rambla. Un cop enllestits els estudis eclesiàstics al seminari de Tarragona i els musicals al Conservatori del Liceu de Barcelona, s’ordenà sacerdot el 1911 i cantà missa a Montserrat. Destinat durant una temporada a Osca, hi va fundar l’Orfeón Oscense. El 1934 publicà Teoria de la música, obra prologada per Lluís Millet, un dels forjadors de l’escola coral catalana, des de l’Orfeó Català. Era l’època que mossèn Llorens vivia a la ciutat de Lleida, de la catedral de la qual era mestre de capella des de l’octubre de 1919 i beneficiat, així com professor al seminari diocesà i un personatge estimat i respectat per la societat lleidatana de l’època.

Durant la guerra, no va ser molestat malgrat que el clima anticlerical de l’època i se’l nomenà director de l’Escola de Música de Lleida, alhora que es mantenia fidel a la Generalitat de Catalunya i a la democràcia. Amb l’ocupació franquista de la ciutat de Lleida i l’abolició de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, feta a Raïmat el 8 d’abril de 1938, el sacerdot tarragoní abandonà els paisatges que l’havien acompanyat durant dues dècades i, el febrer de 1939, va emprendre el camí de l’exili i passà per camps de concentració i tota mena d’estretors econòmiques. Acollit a la diòcesi occitana de Montalban pels bisbes successius, Elie-Antoine Durand, Pierre-Marie Théas i Louis de Courrèges d’Ustou, Llorens es convertí en canonge, professor de música al seminari i rector de Campsas, fins que una artritis agressiva el forçà a jubilar-se a deu quilòmetres de Montalban, al municipi de La Bastida Sent Pèire, a la riba esquerra del riu Tarn, on morí l’11 de maig de 1967. Amb el pseudònim Joan Comas publicà, a Tolosa, el controvertit assaig L'Església contra la República Espanyola (1960), expressió d’un corrent de l’Església catòlica catalana que no s’agenollà davant el nacionalcatolicisme.