Torna El Ball del Sant Crist de Salomó: Compleix 176 anys i estrena so

L’església de Salomó és a les fosques i els participants d’una solemne processó vestits amb túniques i amb ciris encesos que els il·luminen la cara s’estan drets en silenci a l’escenari. 

«... Més els cronistes van teixint la història amb el filet que és or del bon vi vell i avui salomonencs us fa memòria d’un fet del vostre poble honrat i bell. I vull fer-vos reviure els fets d’un dia que enllacen nostre avui amb l’antigor, quan per voler de Déu ací venia la Imatge del Sant Crist de Salomó». Així comença el relat dels tres cronistes del Ball del Sant Crist de Salomó que van desgranant la història de l’arribada al poble d’un crucifix, una imatge documentada a partir de 1552 i que durant segles és objecte de devoció i de pelegrinatges.

Es tracta d’un ball parlat en què a través de danses, teatre i la narració dels cronistes que recorden que «la història i la llegenda s’han unit» es recrea el viatge a l’Alger d’un mercader de Salomó, Josep Nin. En uns moments en què la fam assetja la comarca Josep Nin s’embarca a Altafulla vers el nord d’Àfrica per comprar blat i a casa del comerciant local descobreix un crucifix que després de moltes peripècies aconsegueix portar a Salomó. 

El Ball té la distinció de la Generalitat d’Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional. S’escenifica els quatre primers diumenges de maig i enguany se n’ha fet una representació especial el dia 1. Feia anys que no el veia i m’ha sorprès el so excel·lent. I m’ha emocionat. A Rússia, on la majoria de festes són organitzades des de dalt i la gent és merament espectadora, explicant Catalunya he entès el valor de les mostres de cultura popular, festes i tradicions que necessiten tant de l’entusiasme, feina, temps i col·laboració desinteressada de la gent que les manté i que defineixen tant la identitat del país. 

A Salomó, un poble de 550 habitants, la majoria de gent es fa gran amb el Ball del Sant Crist independentment de si les famílies són creients o no. Es comença fent d’un dels angelets que inspiren Josep Nin a fer tot el possible per aconseguir la imatge i es va creixent amb el Ball. Feia anys que no hi era i enguany he trobat a faltar part d’una generació que ja ens ha deixat, que cada diumenge del Ball estaven asseguts al pedrís de la plaça de l’Església participant de les corredisses d’última hora i observant l’arribada dels espectadors. Ells també l’havien fet i ara el fan néts o besnéts i a l’escenari hi pot haver tres generacions d’una mateixa família. A totes les cases hi ha històries relacionades amb el Ball i a la meva padrina, que era de Vilardida, li agradava explicar-me que la primera vegada que havia baixat a veure’l en una representació d’uns anys després de la guerra s’havia fixat en l’avi, un jove que no coneixia que feia de cronista, era elegant i tenia el cabell arrissat i més aviat ros. 

Josep Nin aconsegueix comprar la imatge pel seu pes, trenta monedes de plata, però el veritable miracle és haver conservat el Ball, modernitzar-lo i escenificar-lo any rere any amb millores, com els nous micròfons que s’estrenen enguany. El 1843 es va escriure un primer text, en català, basat en la tradició oral i en anteriors Gojos al Sant Crist de Salomó i es representava regularment a les places del poble i des del 1972 que s’escenifica cada any i a l’interior de l’església. De l’interès pel Ball del Sant Crist de Salomó en queda testimoni en un breu del diari La Opinión de Tarragona del dia 1 de maig de 1901 en què la companyia de tren Madrid, Saragossa, Alacant anunciava un servei especial amb bitllets a Salomó des de diferents punts de Catalunya per conèixer el Ball. El 2001 es va celebrar el centenari amb un tren especial Barcelona-Salomó.

* Periodista. Nascuda a Salomó, té un vincle molt fort amb el Camp de Tarragona, on torna regularment a carregar piles. Viu a Moscou i des de fa més de 20 anys que observa l’evolució de l’espai postsoviètic, primer com a estudiant i després treballant de lectora de català, guia turística i periodista. Ha col·laborat amb molts mitjans catalans i actualment escriu amb regularitat al diari ‘Ara’.