Torre Minerva: coses que caben en una ampolleta d’aigua

Ja fa més d’una setmana que va saltar a tots els diaris del nostre país una notícia que resultava difícil de creure. El monument emblemàtic de la declaració de Tarragona com a Patrimoni Mundial, la Torre i el relleu de la deessa Minerva havien estat foradats múltiples vegades per subjectar la bastida aixecada per a la seva restauració. No es tracta d’una pintada gamberra, ni d’un boig que hagi colpejat la deessa Minerva amb un martell, com va passar fa uns anys a Itàlia amb el David de Miquel Àngel. En el nostre cas, ha estat una negligència aparentment inexplicable, però el dany causat és el mateix: una estàtua que havia sobreviscut 2.200 anys ha perdut part de la seva integritat.

Ja sabem que es restaurarà el relleu, i com va passar amb el peu reconstruït del David de Florència ningú podrà notar que una petita part de l’escultura és una resina plàstica i no la pedra original. No obstant això, tots sabrem que el patrimoni arqueològic de Tarragona s’haurà fet una mica més petit i el problema és que portem així des de fa molt de temps. Es va fer ja més petit amb la instal·lació de les armadures d’encofrat damunt de les poques grades que tenim del teatre romà i es fa més petit cada vegada que una acció irresponsable destrueix part d’un conjunt arqueològic que pertany a tots els tarragonins i que és valuós per la seva extremada singularitat: la torre Minerva amb la seva estàtua és el primer monument que va construir Roma fora d’Itàlia. Potser es van construir altres més antics en altres llocs d’Europa, però no s’han conservat o no els coneixem. A la candidatura de la UNESCO es va presentar a la deessa de la saviesa com el símbol que anunciava el primer sistema polític que va unificar Europa amb drets i lleis comunes: l’Imperi Romà. He d’afegir amb orgull que aquest monument s’ha conservat precisament a Tarragona!

Portem més d’una setmana i s’han anunciat mesures judicials contra l’empresa que va muntar la bastida, tenim ja el cap de turc i serà l’obrer insensible que manejava el trepant. A més, l’arqueòleg que havia redactat el projecte, que és el director i el responsable de la intervenció arqueològica, i que a més ha estat nomenat cap de la secció de patrimoni i arqueologia de l’Ajuntament de Tarragona (Sr. Joan Menchón i Bes) ens tranquil·litza dient que el tros d’estàtua convertida en pols cap en una ampolla de plàstic, d’aquests que compren els turistes que ens visiten! Fins i tot específica que s’han destruït només 210 cm3 de monument: Què és això davant els 935 milions de centímetres cúbics que ocupa el volum total de la torre?

He de reconèixer que van ser aquests arguments indignants plantejats pel tècnic responsable de protegir el nostre patrimoni arqueològic el que m’ha mogut a intentar compartir aquestes reflexions. En primer lloc perquè aquests arguments reflecteixen un terrible menyspreu del valor que té el patrimoni arqueològic de Tarragona: si això no ha estat res, què serà el següent? Aprofitar l’aqüeducte romà per posar una canonada de ciment que porti aigua a la ciutat o evacuar els residus urbans aprofitant les clavegueres romanes?

En segon lloc, perquè buscar algú a qui carregar la responsabilitat em sembla particularment immoral. Sobretot en un cas com aquest on la Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya (1993) i el seu Reglament (2002) de protecció del Patrimoni Arqueològic són absolutament clars:

Els articles 3, 4 i 11 del Reglament diuen que la vigilància i coordinació d’obres o treballs que puguin afectar restes arqueològiques són intervencions arqueològiques que s’han de fer sota la direcció d’un o més arqueòlegs titulats (segons la normativa estatal) i que l’obligació del director és dirigir personalment els treballs i romandre al jaciment mentre es duen a terme els treballs de camp: més clar impossible! Aquí algú no ha complert les seves obligacions i no és precisament l’obrer de la bastida.

Crec sincerament que el que ha passat justifica un canvi en la direcció tècnica del patrimoni i l’arqueologia municipal. Per coherència, el responsable hauria de dimitir del seu càrrec de cap tècnic de l’arqueologia. Sé que és poc probable que això passi, però, si una vegada més evitem aplicar les lleis de protecció del patrimoni arqueològic que ens hem donat com a societat civil, acabarem afrontant a Tarragona un futur com el que va patir Liverpool la setmana passada.

Després de dos anys en la llista de patrimoni en perill, la reunió del Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO, que es troba actualment reunida a Fuzhou, Xina, ha decidit retirar el reconeixement a la ciutat de Liverpool per la «pèrdua irreversible del valor universal excepcional dels antics molls portuaris». El que ha passat amb la Minerva és una pèrdua irreversible del seu valor universal, de la mida d’una ampolleta d’aigua, però en qualsevol cas irreversible.