Totes les cartes del dia

Ensenyar i educar pressuposa estimar

Fa uns dies sortia a la premsa que a partir del 2017, dins del món de l’educació i seguint el model de Finlàndia, s’escolliran els millors docents per a impartir les matèries als diferents nivells del nostre sistema educatiu. S’haurà de passar una prova específica.

Penso que és una bona notícia, perquè alguns dels que ja portem anys en l’ensenyament veiem com s’està deteriorant l’educació i formació dels alumnes. Sabem, perquè ho palpem cada dia, com també en la formació integral d’una persona és molt important la influència de la família i de la societat en general.

També cal ser conscient que no estem passant pel millor moment en aquests darrers àmbits. Però si el que ens toca és treballar amb un alumnat que no sempre viu en les millors condicions emocionals, afectives i econòmiques, potser fóra bo que aquests alumnes trobessin en tots els docents, un ambient d’acolliment i de normes cíviques que els ajudés a entendre que al món hi ha coses més importants que el seu mòbil i l’afany de consumisme en què estan immersos, sense oblidar, que també és molt necessària una atmosfera de tranquil·litat, ordre i calma, amb el que tot això comporta. Potser, llavors tindríem molt de guanyat.

Rellegint un article del professor i Dr. Joan Teixidó Saballs, de la Universitat de Girona, que es titula L’escola respira calma, es pot copsar que, generalment, no sempre, ni des de tots els estaments educatius, es transmet la placidesa i serenitat que una bona educació requereix.

I això passa, com apunta la sociòloga Cristina Sánchez Miret, per «tenir cura de qui acaba sent mestre i com l’eduquem». Però, per a poder educar i ensenyar, primer cal estimar.

Gràcies.

M. Montserrat Esporrín Pons

(Tarragona)

Resar a primària

Segons el BOE, els alumnes de primària a l’assignatura de religió, deuran memoritzar algunes oracions senzilles d’agraïment i petició. No tinc gaire clar si l’escola és o no és el lloc més adient per aprendre aquestes frases.

Però la vida sí que m’ha ensenyat la necessitat de saber-les. Infinitat de vegades la gent em diu: «tu, que saps resar, si us plau, fes-ho pel meu pare o fill». I és que quan arriben els moments de dolor, un dels majors consols els tenim a l’oració.

És veritat que l’esperança és l’últim que perdem, i és aquesta mateixa esperança la que ens fa suportable viure. I l’esperança, per ser real, ha de ser en alguna cosa possible. Quan hi ha fe, l’esperança és saber que tot serveix per a alguna cosa. Per això demanem: si això és així, almenys dóna’m les forces per superar-ho.

Les oracions són això: una petició de forces, un agraïment pel que tenim, un demanar pel que ens falta.

Pilar Crespo Álvarez

(Tarragona)

Marta Ferrusola, esquiadora

Las comparecencias de la familia Pujol han sido, como se esperaba, una burla completa: no contestaron o se fueron por la tangente o directamente se rieron de las preguntas.

El caso de Marta Ferrusola es paradigmático: sobre su herencia respondió que «no le puedo decir nada porque mi memoria es muy pequeña»; sobre la elevada facturación de su famosa empresa de plantas que «de los números no me ocupo» y sobre sus viajes a Andorra que eran pocas veces y «solo para esquiar».

Según otros testimonios, Ferrusola iba muy a menudo a Andorra, incluido el verano y aquí se hubiera podido demostrar fácilmente su burla a la comisión. Pero resulta que el gobierno de Mas ha informado que «ya no existe el archivo» de los movimientos de Ferrusola y sus escoltas. Qué mala suerte. Se habrá «fundido» como la nieve bajo los esquíes de doña Marta.

Rosa Álvarez

(Tarragona)