Trepitjar carrers. Alguns polítics haurien de fer les cues com tothom

Des dels inicis professionals a Barcelona vaig creure convenient deixar el cotxe al garatge i utilitzar només el transport públic; una pràctica que he intentat mantenir tota la meva vida i de la qual cosa no me’n penedeixo. Habitualment utilitzava tant el Metro com els Ferrocarrils de la Generalitat i, en menor mesura, els autobusos urbans. Sempre he cregut que viatjar en aquests mitjans és una manera molt profitosa de conèixer una ciutat i els seus ciutadans.

En el decurs dels meus trajectes diaris vaig veure gent coneguda, però curiosament mai vaig topar-me amb cap polític ni dels que manaven a l’Ajuntament, ni dels que estaven a l’oposició. Una vegada vaig comentar aquest fet a un company meu de la ràdio i em va explicar que al consistori fins i tot els que no manaven tenien cotxe oficial. De fet, abans i després del 92, tenir vehicle públic d’ús particular amb xofer propi era símptoma d’estatus; també al meu gremi de la comunicació els directors dels grans mitjans en disposaven d’un que sovint lluïen quan ens vèiem en algun acte; jo per sort, no en vaig tenir mai.

Un altre avantatge que tenen les persones amb poder és que en alguns aspectes la seva vida és més fàcil: poden alleugerir els tràmits i la seva relació amb l’administració pública i els serveis, bé siguin tràmits de salut, de permisos i tramitacions; és a dir, barreres que la burocràcia ha instal·lat per a càstig dels ciutadans. Aquí tampoc tinc constància que polítics i governants tinguin massa dificultats, cosa que sí que els succeeix a la resta de ciutadans. És per aquest motiu que em va causar sorpresa i una certa incredulitat quan un familiar proper es va trobar fent una llarga cua per entrar al CAP Llibertat la vicealcaldessa de Reus i presidenta de la Diputació.

El meu comunicant em va assegurar que la seva veïna va respectar la tanda de la fila i que va passar el mateix fred que la resta de ciutadanes i ciutadans que hi eren, tot amb el mateix capteniment. Un cop conegut el fet vaig anar a cercar al seu perfil a Facebook o a Instagram per a veure si s’havia fet una fotografia, seguint la moda que els polítics sovintegen fins i tot quan fan les coses més irrellevants. Doncs, no, no hi havia; no sé si per prudència o per pudor, no va donar cap imatge i tampoc va fer cap mena de comentari.

I va ser una llàstima! Segur que hauria ajudat a deixar constància d’un element bàsic de la convivència pandèmica: fer cues a tot arreu i per qualsevol motiu. I diré més, aprofitant l’avinentesa i sense gairebé deixar el seu lloc, hauria pogut fer-se una foto amb els integrants de l’altra filera: la dels invisibles; anomeno, així, aquells ciutadans privats de la majoria de drets pel simple fet de venir de Llatinoamèrica, de l’Àfrica o de l’Àsia; tot i que, sense ells, molts dels nostres avis no tindrien ajuda i moltes feines no es farien perquè molts d’aquí no les volen o no les poden fer. El «govern més progressista de la història», com també ho feren els seus predecessors, es dedica a complicar-los la vida a fi que obtenir papers i permisos els resulti el més difícil possible.

A molts dels nostres polítics els fa falta baixar del cotxe i fer cues per tot. Haurien de viure l’experiència de ser atesos per funcionaris els dies que estan tips de tot o no estan d’humor. Veure avis que van al metge amb dificultat i que han d’estar plantats al carrer, ciutadans que malden per les cites prèvies per a qualsevol cosa o que s’enfronten a tràmits informàtics impossibles, hauria de constituir una obligació que anés amb el sou que cobren molts dels nostres polítics.

No, ara ja no és temps de fer-se fotos amb gent que riu; ara és el moment de fer coses a favor dels que viuen una de les pitjors èpoques de la seva vida i que necessiten que algú els digui que treballarà a favor d’ells. I si em permet, un consell final per a la presidenta de la Diputació: no tingui cap temor de fer-se les fotos que mai li aconsellarien els seus directors de comunicació, pensi que d’aquesta manera la resta de ciutadans descobriríem que hi ha algú dels que manen que almenys surt del despatx i es barreja amb la gent normal i corrent, sobretot amb aquells invisibilitzats bé siguin del país o de fora.

Periodista. Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.