Els pescadors són bona gent. Dues històries

Ja fa uns anys, en un viatge, vaig coincidir amb un pescador basc. Es deia Jon. Tots els seus ancestres havien estat homes de la mar, baleners a Groenlàndia com el seu avi fins ell que ja amb catorze anys havia anat a pescar a les costes africanes. Un home corpulent, gansoner, taciturn i bondadós. Devia tenir uns setanta anys i la barba i els cabells blancs li envoltaven l’ampla cara com fent-li una corona. Era de Lekeitio, un poble costaner de Biscaia, entre Donosti i Bilbao, que encara avui viu de la pesca. Va créixer una amistat i em va contar una història entranyable que no l’he trobat referenciada en cap altre lloc: al voltant dels anys seixanta i suposo que ara també, era freqüent que pescadors de diferents ports del cantàbric es desplacessin d’un poble a l’altra segons la temporada i l’abundància de pesca. Entre març i juny s’esdevenia la pesca de l’anxova i, tradicionalment, els pescadors de Lastres, a Astúries, ho feien cap a Lekeitio. Com sigui que havien de pescar intensament per tal de poder capturar la major quantitat possible d’anxova, no els donava temps de tornar cap al seu port cada dia i els pescadors de Lekeitio els acollien a casa seva. Molts eren vailets de 14 anys, com el que van acollir a casa el Jon i que nomia Liborio. Els donaven llit i menjar i els rentaven la roba i atenien les seves necessitats mentre durava la temporada. No cal dir que ho feien de franc i de bon gust. Era l’època de l’abundància, en que qualsevol que passejava pel port de Lekeitio podia llençar un mocador a una barca i li tornaven ple d’anxoves, amb un somrís com a únic preu. El cas és que, passats els anys, un bon dia, un veí de Lekeitio passava per Lastres i entrà en un petit bar restaurant del port. Tot enraonant, va deixar caure que era de Lekeitio. La seva sorpresa va ser que, en anar a pagar el que havia menjat no li van acceptar el pagament. Els pescadors de Lastres encara guarden memòria del bon tracte rebut pels seus companys pescadors de Lekeitio. Tot lekeitiarra que es despengi per Lastres sap que serà ben rebut.

Aquesta història real m’ha vingut a la memòria tot revisant l’opuscle d’Antoni Rovira i Virgili “Antologia Tarragonesa”, en que parla de “Les barques franques”.

A l’octubre de 1934 i tot seguit del començament de la Revolució d’Astúries, vingué la proclamació de l’Estat Català per Lluís Companys, el sis d’octubre d’aquell any. La repressió del govern de la república, amb Lerroux al capdavant, fou terrible. Al port de Tarragona hi restaven ancorats tres vaixells-presó, primer el Cabo Cullera, després l’Andalucía i finalment el Manuel Arnús que arribà a aplegar més de 900 presos polítics en espera de ser judicats. Diu Rovira i Virgili: “ I en les hores de visita als presos, llurs familiars i amics s’aplegaven al barri marítim tarragoní (...) el Serrallo (...) Cal anar amb barca per la visita els presos. Una colla de pescadors posen en marxa els gussis i els bots (...) El silenci només és trencat pel cop dels rems damunt l’aigua llisa. I continua: “Ja és feta la visita. Aquells pescadors que haurien pogut treure de llur feina un jornal ben guanyat, no han volgut cap remuneració. Ells veuen el dolor dels presos i el dolor dels qui els van a veure (...) I no han volgut que els dolors dels altres fossin una ocasió de guanys per a ells. (...) I aquesta feina l’han volguda fer de franc.

Els pescadors són bona gent.