Ara toca el Parc Natural de les Muntanyes de Prades

La Generalitat està decidida a aprovar el Parc Natural de les Muntanyes de Prades en el present curs polític, i malgrat haver-hi algunes reticències, es creu que aquesta vegada s’aconseguirà. Ja serà hora, perquè el parc de les Serres de Prades, ja havia format part dels primers projectes de declaració de parcs naturals.

La Institució Catalana d’Història Natural assenyalava en el llibre canònic Natura, ús i abús? (1976) i de la mà de Ramón Folch que “Les Muntanyes de Prades són un dels Parcs Naturals en potència més clars de tot el país... La roureda de reboll ha d’ésser ser mantinguda a tota costa, i també han d’ésser respectades les petites pinedes primàries de pi roig, les úniques autènticament naturals del massís”. Realment, les diferències entre les quatre vessants de les muntanyes, entre les obagues i les solanes, el materials granítics i els calcaris, les altituds i les peculiaritats climatològiques, etc., fan que tant per la vegetació, com per la mateixa fauna, com per les edificacions monumentals i històriques deixades pels humans, les muntanyes de Prades siguin excepcionals.

A l’any 1984 es va decretar la Zona de muntanya de Prades-Montsant i hi havia el pressentiment que els dos massissos formarien un parc natural. En un article d’una revista científica i en aquell mateix any, vaig assenyalar les diferències essencials entre un i altre muntanyam i entre altres temes remarcava que a les Muntanyes de Prades, “la vegetació és molt més rica i a les parts altes dominen les comunitats vegetal típiques de la regió eurosiberiana” fent esment de les rouredes de fulla petita i el roure reboll, a més dels pins roigs, tells, grèvols...i els ginebrons, boixedes, brucs, argelagues marines...Sense oblidar les amenaçades castanyedes. El mateix any el Parlament de Catalunya aprovava que la Vall de Poblet amb el seu bosc constituís un Paratge Natural d’Interès Nacional.

Els primers parcs naturals es van anar formant aquells mateixos anys, com el del Cadí-Moixeró i el del Delta de l’Ebre, no sense les naturals reserves i pors de que limitessin lliures iniciatives particulars. Els anys anaven passant, sorgien nous parcs, amb plans de gestió i realitzacions que afavorien marques pels productes locals. Contribuïen també a un augment de visitants i al desenvolupament econòmic de les seves àrees. A l’any 2001, Convergència i Unió va prometre la creació definitiva del parc de Prades; i el de la Serra de Montsant es creava l’any següent. A les Serres de Prades no ho veien clar, i quatre anys després (2006) s’anunciava per part del Conseller de Medi Ambient i Habitatge (govern Maragall) que el parc seria una realitat abans del final d’aquella legislatura.

La promesa no va ser realitat, perquè sorgí una forta oposició del municipis que havien de formar el futur parc, segons ells per manca de diàleg i consens amb la Generalitat. Recordo que en aquella ocasió una primera autoritat municipal em deia que personalment estava d’acord amb la realització del parc, però que propietaris rurals de pes hi estaven en contra per por a les limitacions que el govern podia imposar. En el fons també hi havia una lluita perquè no es volia que el nom del parc es digués de les Muntanyes de Prades i Poblet.

Si sortia el nom de Poblet s’afavoria massa l’àrea del monestir i del municipi de l’Espluga en detriment dels altres municipis. Hi havia desconfiança entre els municipis que havien de ser entrades del parc i pels llocs on s’hi fixarien equipaments i instal·lacions. Una baralla soterrada de campanars sense campanes i malfiances mútues.

Entre els anteriors anuncis d’aprovació del parc es van realitzar interessants estudis i projectes, finançats pels governs. Jordi Cáceres i Ignasi Casals treballaren sobre els equipaments i les infraestructures locals. Salvador Anton i Jordi Blay dirigiren un estudi amb propostes per a la ubicació d’equipaments i serveis públics a les muntanyes de Prades en el que valoraven els recursos turístics, l’accessibilitat, la freqüentació de les rutes turístiques, i la formació d’eixos de relacions de recursos singulars.

Ara sembla que hi ha consens perquè el parc natural sigui una realitat i inclogui el paratge de la Vall de Poblet. Solament el municipi de Cornudella de Montsant ha mostrat la seva disconformitat i no en vol formar part, tot hi que no s’hi oposa. El motius tenen a veure amb el reduït paper que se li atorgaria a la Junta Rectora del parc, la pèrdua de capacitat de decisió i de gestió del terme municipal, els interesso vitivinícoles de veure limitades noves plantacions en alçada i pendent, la desaparició de vies d’accés a l’escalada, etc.

Altre cop la dificultat de consensuar interessos i la por de perdre llibertat per fer el que uns volen i altres no. Interessos generals contra interessos particulars. A escala petita el mateix que passa en altres escales territorials, tot i les possibles pèrdues d’oportunitats. Cornudella, no obstant, té una posició privilegiada perquè esdevindrà el centre d’intersecció i entrada a dos parcs naturals. Uns parcs que amb bones governances i pressupostos adequats haurien de contribuir a la millora socio-econòmica d’unes àrees que poden ser els pulmons verds necessaris perquè el país respiri dels mals ambients que el corrouen. Ara toca les muntanyes de Prades.