Qui decideix en una corporació metropolitana?

En la qüestió d’una possible i desitjada àrea metropolitana del Camp de Tarragona han anat sorgint entre els alcaldes i membres dels Ajuntaments de les poblacions que teòricament l’haurien de formar, diferents posicions que no sempre són coincidents. No cal pas escriure aquí sobre les formes inicials en què es va començar a endegar el tema de formar una associació. Una entitat que en un futur hauria d’esdevenir un govern supramunicipal per resoldre, o ajudar a fer-ho, aquells problemes d’interès general que depassen les atribucions i facultats dels ajuntaments. Tampoc em referiré als ajuntaments que n’haurien de formar part, encara que l’actual composició del nucli promotor és força diferent del que la realitat geogràfica, social i econòmica indica com a pertinent a l’aglomeració urbana i poblacional que s’ha anat formant entorn del triangle entre Cambrils, Reus i Tarragona, amb algun municipi annex. 

Em referiré a la polèmica sobre els vots que cada ciutat hauria de tenir a l’associació o en un futur ens públic local d’administració de l’àmbit metropolità. Un regidor de Tarragona ha defensat que els vots per decidir i executar propostes haurien de ser proporcionals als habitants de cada municipi, cosa que ha provocat els parers contraris d’altres implicats en el tema. Unes diferències que palesen que hi ha polítics locals no saben encara ben bé com funciona una àrea metropolitana en un sistema democràtic. En el qual cada membre de l’assemblea o consell metropolità ha de representar els interessos de les persones que els han votat, al marge de la posició del grup polític dominant al seu municipi.  

Conec el funcionament de diferents àrees metropolitanes de veritat, les que són aprovades en un parlament nacional o estatal, i que tenen funcions ben definides per llei, cosa que a Catalunya en no aprovar-se encara una nova llei de governs locals, hi ha molt poca matèria establerta per la constitució de noves àrees metropolitanes. Ara bé al món democràtic les àrees metropolitanes tenen al capdavant un president que sol ser alcalde d’una de les poblacions, o en altres llocs un governador o governadora (cas de Tòquio), els quals poden ser elegits directament per la població, com en els landkraises alemanys, o per elecció de l’assemblea o consell que és el màxim òrgan decisori de l’ens metropolità. 

Els consells són elegits en funció del nombre d’habitants de cada municipi, i cada membre és un vot, perquè no és el mateix la representació d’una població de mil habitants que la d’una que en té dos-cents mil, mig milió, o més d’un milió. En molts casos són eleccions de segon grau, com en el cas dels membres d’una diputació espanyola. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha 91 consellers o conselleres pertanyents a 36 municipis; ara bé, Barcelona aporta 25 consellers, Badalona 5, i Begues i algun altre només 1 conseller que ha de ser l’alcalde, perquè els alcaldes en són membres nats i tots els municipis hi han d’estar representats. El Consell Metropolità de Montpeller reuneix 92 consellers, representatius de 31 municipis (tots ells contigus, com és normal a totes les àrees metropolitanes). Montpeller hi té 46 llocs, Lattes 4 (...) però 20 municipis només hi tenen un conseller. A Tòquio hi ha 127 consellers, representatius de 23 districtes de la ciutat i de 39 municipis més, i els escons es reparteixen proporcionalment als habitants. No puc dir el mateix de Sevilla ciutat esmentada pel regidor tarragoní, perquè aquesta ciutat només forma un Consorci Metropolità pel Transport, però no és un ens administratiu i públic intermunicipal amb altres funcions. Un cas ben especial és el de l’Eurometròpoli de Lille-Kortrij-Tournai i Àrea Metropolitans de Lille on hi ha municipis francesos, belgues-valons i belgues-flamencs i en què determinats acords han de ser per majoria absoluta de cada grup. 

Això no obstant, perquè les ciutats importants no puguin prendre el poder metropolità s’estableixen fórmules correctores, de tal manera que la ciutat principal no pot tenir la majoria absoluta i sempre cal fer aliances per aprovar pressupostos o els plans d’actuació, igual que per als nomenaments dels càrrecs. Moltes àrees metropolitanes tenen també el consell d’alcaldes amb funcions consultives, encara que el poder màxim resideix en l’assemblea i en una Junta de Govern que és l’òrgan executor i en la que cada vicepresident és el responsable d’un àmbit competencial. 

En fi, crec que el futur de l’administració municipal són els ens intermunicipals, sense necessitat de suprimir municipis de forma dictatorial, però si canviant a fons l’actual llei municipal, perquè és pròpia del segle XIX, però no serveix en absolut pel segle XXI, almenys en les àrees molt urbanitzades i superpoblades. Ara bé, la representació de cada municipi a l’hora de les votacions s’ha de fer bé, de forma que un no es pugui imposar als altres, però tampoc que uns i altres es facin «la punyeta» sense ser jutges.