Aniversari del partit que es va fundar en un bar

Jaume Sisa, plusmarquista de tancar bars abans que es retirés de la vida pública, deia que un partit que es fundava en un bar no podia ser dolent. El PSUC es va fundar el 23 de juliol de 1936 al bar del Pi de la plaça barcelonina de sant Josep Oriol, de resultes de la fusió entre la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista Català, el Partit Català Proletari i la federació catalana del PSOE. Aquell esforç unitari de sumar a l’esquerra –antítesi d’una gran divisió que arriba als nostres dies d’esquerres dividides, fraccionades i fracturades—es va palesar en la lluita contra la dictadura: al PSUC hi militaven antifranquistes que encabat es van repartir en sigles ben diverses, del PP a CiU passant sobretot pels seus continuadors d’Iniciativa per Catalunya i les seves descendències i pel PSC; però, a més a més de la unitat interna, el PSUC va propugnar un «pacte per la llibertat» que es va manifestar en l’Assemblea de Catalunya.

L’inventor de l’Assemblea de Catalunya va ser Antoni Gutiérrez Díaz, un pediatre brillant que va ser secretari general del PSUC i, amb les seves dots d’encanteri i seducció, va aconseguir unir pols oposats. Gutiérrez Díaz, «el Guti», ha estat biografiat per Txema Castiella i omple així el gran buit d’explicar als que ja llegeixen història qui va ser un dels homes més decisius de la política catalana: de la presó i la clandestinitat a conseller de la Generalitat de Tarradellas, diputat i vicepresident del Parlament Europeu com a cloenda brillant d’una brillant carrera.

El millor del llibre és el què té de pròpiament personal i inèdit del gran «Guti». Aquí és on Castiella llueix la seva traça, que és molta, perquè un personatge tan complex segur que li haurà exigit molts esborranys de com dir segons què. La maduresa intel·lectual i emocional de Castiella descriu tan be que diria, sense por d’equivocar-me, que ningú no ho hauria fet tan be com ell.

Preciosa literalment és la descripció de les complicitats entre Antoni Gutiérrez i Jordi Pujol, companys de jocs d’infantesa i de facultat de Medicina, adversaris capaços de fer-se recíprocament els millors elogis. Emotiva la relació del Guti amb el Gato Pérez, un dels cimalls de la rumba més mestissa que catalana, que serveix l’autor per il·lustrar el concepte nacional del PSUC i la idea del catalanisme d’identitats concèntriques: a so de rumba, s’entén molt millor. El seus vessants íntims de poeta i pescador afeccionat, la vida europea entre Brussel·les i Estrasburg,... Tot plegat amb un leitmotiv que va entrant i sortint el llibre amb gran encert literari: el míting de la Monumental del 1978, amb el Guti al costat d’Enrico Berlinguer, epifania catalana de l’eurocomunisme.

Castiella té un altre llibre sobre el PSUC, interessant en el fons i en la forma agosarada i original de narrar una història barrejant passat i present, text i context, persones i societats, i alhora fer un making-of del què està escrivint. Brillant. Explica el partit a partir –sembla un joc de paraules—del Retrat d’un cartell de les primeres eleccions democràtiques.

Hi apareixia un treballador amb les mans obertes en primer pla i l’eslògan «mis manos: mi capital», just al damunt de «PSUC mi partido». Comença per la història del personatge, a qui treu de l’anonimat: Luis Romero, sindicalista de Comissions Obreres. Segueix per la genètica del grafisme i la mediàtica de la propaganda, i noms imprescindibles consagrats pels seus èxits professionals després: el dissenyador gràfic Ferran Cartes, el fotògraf Carlos Bosch, el publicista Paco Montalvo, l’impressor Eugeni Rodríguez, i Pilar Villuendas, creadora del millor logotip del PSUC de la història, que naturalment destaca al cartell d’autes. Acabo amb un final local. El Guti venia sovint a pescar a Torredembarra i entre ell i jo vam triar dinar a Cal Morros -el restaurant de més anomenada aleshores- el dia que Santiago Carrillo, Gregorio López Raimundo, Solé Barberà, ell i Josep Benet van fer un míting a Tarragona en la primera campanya d’eleccions al Parlament de Catalunya; si algú conserva el llibre de signatures de Cal Morros, hi ha totes aquelles firmes que ja són, també, a la història.

Fa poc, parlàvem de tot plegat en Castiella i jo a un altre gran restaurant de la Torre, el Saona. I parlàvem del personatge, també del PSUC però amb projecció intel·lectual molt més enllà de la política, que Castiella està actualment analitzant. Personatge que –no el desvetllaré-- havia idealitzat les nostres platges en un poema wagnerià de joventut: «Mar sin marinos ni buques fantasma/ inútilmente esperó/ algún regreso/ no vuelven en el tiempo/ ni las naves/ del rey Mark con Iseo la Blanca/ y Tristán/ puede bañarse de once a una entre Creixell/ y Torredembarra o en el chamizo de cañas/ sorber un granizado de planetas helados».