Any nou, violència vella

24 text

Amb el rècord macabre d’onze assassinades al desembre, el nombre oficial de dones assassinades per violència de gènere el 2022 va arribar a 49. D’aquestes, 21 havien denunciat prèviament el seu assassí però atrevir-se a fer-ho no els va salvar la vida. El còmput oficial de víctimes de violència de gènere recull només els assassinats de dones per parelles o exparelles, en els termes previstos en la llei de 2004 contra la Violència de Gènere. El nombre total de dones assassinades a Espanya per violència masclista durant el 2022 a mans d’un home, fos o no parella seva, és de 99. D’aquestes, dotze a Catalunya, i en quatre dels casos constaven denúncies o antecedents.

Parlar de xifres és imprescindible per poder mesurar l’abast d’un problema, però les històries ens commouen i els números no. Els números són impersonals i tenen un efecte letàrgic, al final només hi veiem xifres on hauríem de veure persones amb un nom i una història pròpia. Malauradament sembla que les administracions són sensibles també a aquest efecte anestesiant dels números, si més no quan les xifres tapen dones.

Acabem de començar l’any i ja portem sis assassinades en el recompte oficial de víctimes de violència de gènere: Belen, de 24 anys; Eva Maria, Hayate i Natalia, les tres de 46 anys, i Paloma, de 46 anys i la seva filla India, de 8. La Hayate i la Natalia havien denunciat prèviament el seu assassí. L’home que va matar la Paloma i la seva filla tenia antecedents. Els mossos estan investigant un altre cas a Balaguer, un home de 44 anys sospitós d’haver matat la seva parella de 38 (no se n’ha informat del nom) que en el moment d’escriure aquestes línies no figura encara en el recompte oficial. Fora del recompte oficial de víctimes queden els assassinats d’una dona de 50 anys a Salamanca, es deia Yess María; de Nina, de 44 anys, a Almeria, i d’una senyora de 60 anys que es deia Antonia a Màlaga.

L’any nou comença, doncs, com va acabar el vell. Es calcula que només un 30% de les dones s’atreveixen a denunciar i que triguen de mitjana vuit anys a fer-ho. I si ja hem vist que entre les assassinades hi havia dones que havien denunciat i entre els assassins homes denunciats i amb antecedents és evident que el missatge que se’n desprèn és d’impunitat dels agressors i d’indefensió de les víctimes. Pensar que els crims s’acabaran el dia que totes les dones denunciïn és pensament màgic (o ganes d’espolsar-se’n la responsabilitat i passar-la a les víctimes) i els anuncis de les administracions animant les dones a denunciar són un exercici de cinisme si després les deixen soles a mercè del seu maltractador.

El fracàs de les polítiques de protecció i de prevenció és manifest, les xifres no enganyen. Entre l’extrema dreta que nega la violència masclista i els que la condemnen i s’omplen la boca de declaracions de principis, però no la prioritzen a l’hora de destinar-hi recursos o aplicar-hi polítiques, les dones estem soles. Com hem de prevenir la violència masclista i com hem d’animar les dones a denunciar-la si som incapaços de protegir les que demanen protecció? Hem de saber què ha fallat en cada cas en què una dona que ha demanat protecció ha estat assassinada, perquè és l’Estat, l’administració, qui l’ha abandonada i és inacceptable que aquesta deixadesa amb resultat de mort es tanqui amb un tuit de retalla-i-enganxa que digui «lamentem, bla, bla, bla, no hem arribat a temps». No se m’acut cap altre cas en què dir «no hem arribat a temps» pugui ser una disculpa reiterada indefinidament: si no hi arribes a temps tantes vegades, deixa de lamentar-te’n, mira què està passant i fes alguna cosa.

Ha fet falta que els assassinats de desembre passat superessin les xifres mensuals des que se’n fa recompte (des del 2003) perquè es reunís un ‘comitè de crisi’ dels ministeris d’Igualtat, Interior i Justícia, que han reconegut «errades de coordinació i mesures». Errades molt més punyets quan se sap que les mesures de protecció, si s’hi apliquen, funcionen, i que fa molt de temps que les feministes denunciem les mancances i les esquerdes en la implementació de la llei contra la violència de gènere de 2004. En els 18 anys que fa que està vigent hi hauria hagut temps més que de sobres per solucionar, sinó totes, sí bastants... si s’hagués considerat prioritari.

Per cert, l’any 2021 a Catalunya 5.112 dones van demanar ordres de protecció i a més de la meitat (2.633) se’ls va denegar. Tenint en compte que la mitjana estatal és que s’aprovin el 70% i en algunes comunitats (Aragó, Andalusia, el País València) arriben al 80% jo no puc entendre com no és absolutament prioritari per als i els responsables exigir i donar explicacions sobre aquest ‘fet diferencial’.

Explicacions cal exigir també sobre com i en què s’han gastat els diners del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere que estava dotat amb mil milions d’euros per a un període de cinc anys (2018-2022) repartits entre l’estat, comunitats autònomes i entitats locals i que van signar el 2017 tots els partits excepte Unidas Podemos, que se’n va abstenir perquè el considerava insuficient i no estava d’acord amb la definició de ‘violència de gènere’ (jo tampoc hi estic d’acord i també crec que era insuficient, raó de més per fiscalitzar estrictament les despeses i avaluar-ne l’execució i l’impacte).

Explicacions que no va poder o no va saber donar la Secretària d’Estat d’Igualtat, Ángela Rodríguez Pam (la mateixa senyora que s’ha fet viral per dos vídeos, el primer la gravació d’un acte intern de partit en què fa broma amb la rebaixa de condemnes i la sortida de violadors al carrer com a conseqüència de la llei del només sí és sí, i el segon el que va penjar a twitter acusant de masclistes els i les que l’havien criticat per tractar amb tanta frivolitat el tema). Bé, doncs aquesta senyora va reconèixer durant la presentació, el passat 17 de gener, de l’Estratègia d’Estat per Combatre les Violències Masclistes 2022-2025 que no saben en què s’han gastat 80 milions anuals del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere 2018-2022 perquè «és molt complex per a l’Administració» (sic). Si no sap en què s’han gastat els diners, encara menys en podem esperar una avaluació rigorosa, encara que suposo que alguna en deuen tenir (perquè seria absurd i temerari elaborar una estratègia pel futur sense haver fet una avaluació del passat) i tard o d’hora l’hauran de penjar al web de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere. Per ara sabem que amb els diners del pacte d’estat s’han pagat algunes actuacions interessants (que malauradament sovint no poden tenir continuïtat) i també productes de merchandising i estudis, simpòsiums, tallers, festivals i festes diverses sobre totes les diversitats, identitats, subjectivitats, transgressions i dissensions que han passat a ocupar la centralitat de les polítiques i dels discursos del ministeri d’igualtat i de moltes altres administracions. O activitats tan ‘suggeridores’ com una que m’han passat: ‘Psicologia sensitiva femenina. 7 catas de cholocate terapéutico’. La qüestió és si exemples com aquest són la xocolata del lloro del pressupost o si som les dones les que hem esdevingut les lloros de la xocolata en les prioritats del ministeri, departaments i regidories d’igualtat.