És un tardet de finals de juny, passejant pel voltant del Mas de la Creu, entre Catí i Xert. Una rabera d’ovelles s’acompassa, insinuant i cadenciosa, baix un cel enrogit. «Aigua o vent», diu Jordi, el pastor del mas. Fascinat, li demano per l’oratge, com el mesuren, com el controlen. «Faig tretzenaris com feia ma iaia, i no fallen». Els tretzenaris, aquelles ferramentes màgiques i il·lusòries, antany infal·libles. M’aventuro: «i enguany, serà any d’aigua?». «A manta!», sentencia.
Ma iaia Mercè diria, paradoxalment, «aigua a misericòrdia». Ella, que és d’Alcanar; un poble que cada vegada que s’ennugola demana, precisament, misericòrdia. A la Mare de Déu del Remei, a l’arcàngil sant Miquel, a sant Isidre llaurador. Fa dos-cents anys, a sant Benet i tot. Un poble que té present, passats tres anys, uns aiguats que en dos hores van anegar-ho tot.
I què s’ha fet, de llavors ençà? No res, o quasi res. Fa unes setmanes, al poble vam saber que s’enllestia una bassa de laminació a la Martinenca que, com resava la publicació del Facebook, havia de colgar les malfactores aigües d’un sector d’Alcanar-Platja, càmpings inclosos. Una mena de darrera tomba dels rabiüts barrancs del Mas del Llop i la Martinenca, canals directes de l’aigua del Montsià. No cal que feu l’esforç, vos heu traduïxo: es tracta d’un pegat fet per no molestar amb tot allò necessari. I què és, tot allò necessari? Refutar obres faraòniques que engalzen i obstaculitzen el corrent de l’aigua; expropiar i netejar les lleres de tots els barrancs de la conca montsianenca; i recuperar, així, l’ampit dels seus traçats i desguassos –de banda a banda del terme, del Barrancot a l’Aiguassera i la Granja, parant atenció als barrancs que desaigüen a les Cases, al Molinet i al Moltó–.
Tornem a la passejada vespertina pel Mas de la Creu. El ramat s’ajoca vora la rambla Cervera, la històrica riera que –de tard en tard– aplega al riu Servol, que mor a Vinaròs. Un any fort, va endur-se els ponts i va dixar incomunicat l’interior. Jordi ens ho explica amanint pa, formatge i vi a una cadanella. Torno a furgar-lo: «aquí dalt, deu ploure poc. Com salveu l’aigua?». «No tenim pous, però tenim aljubs i cocons. L’auia és per a mosatros i les ovelles».
Fa tres anys dels aiguats de setembre a Alcanar. Comptat i debatut, l’administració no ha fet res significatiu per parar el cop, encara més en un any que es presenta plujós. Fem-ne un recordatori
Entenen, sortosament, que l’aigua és un bé preuat. La guarden i la valoren, no només per a ells: «per a mosatros i les ovelles». M’és inevitable cavil·lar-hi: «aixumara al poble es tingués esta consciència», penso entre mi. En ple canvi climàtic, amb tot el procés de desertificació en dansa –només cal veure l’embassament d’Ulldecona, a un 0,2% de capacitat–, una colla de pagesos canareus veu negoci en l’alvocat. Transformant finques sense avaluacions d’impacte mediambiental, a costelles d’un arbre que produïx, del primer any, peces d’un gran valor singular de mercat, que necessita poc manteniment i, de passada, fa fotre als grans importadors –val a dir, amb hub peninsular al port de Tarragona–, però que consumix, de mitjana, entre set i deu vegades més aigua que un taronger, paradigma d’este paisatge.
Fins i tot el bar se’n ressent. El tio Putxero i Enriquet de Picamoixons ho comenten al café del Moreno mentre es juga al cau: «Quin disbarat, això de l’aguacate, amb la d’aigua que necessita. No hi ha pous il·legals debades, no!». Encara no som a l’Axarquia malaguenya, on es compta l’aigua escorreguda pels pous furtius, però potser hi farem cap. Ans d’arribar a l’extrem, no seria bo recuperar els cultius de sempre, la tríada mediterrània –vinya, olivera i cereal– que ens va assegurar la subsistència, la saó fèrtil i l’anyada sumptuària tants de segles?
Al Mas de la Creu, vora la rambla Cervera, desparem els pataquets i emprenem el camí de retorn. Enfilem una lloma solcada per sis o set masos, quasi tots ruïnosos. «Jordi, vaiga patrimoni ric que teniu!», dic al jove pastor. La resposta és glaçadora: «se’n recupera algun. La gent vol tornar-hi a viure, veu que ací s’està bé i que hi ha de tot. A mosatros mos anirà bé tindre veïns».
En clau patrimonial, és clar. Els masos, com predicava –sense massa esquella– la famosa caçadora de les xarxes, són un patrimoni consubstancial a la història del país. Ho deia, acadèmicament i fa més anys, Jaume Vicens Vives. Les aigües, que no demanen mai permís, van endur-se’n, també, de patrimoni. És el cas del malaguanyat Pont dels Estretets, «tan antic, que no sabíem ni de quan era», segons l’amic historiador Josep Sancho. En aquell moment, no va haver-hi cap acte de contrició: el pont va col·lapsar, se’l va endur el riu, i ací pau, i allà glòria. Ningú –almenys, dels que ho haurien d’haver fet– va fustigar-se, ni va demanar explicacions, ni va prendre mesures perquè no passés de nou. Cap administració local ni estatal va fer-ho, dissortadament.
Ens n’anem del mas saludant a Jordi, amb un grapat de formatges i prometent-nos un retrobament proper. I admirat, això sí; gent humil i senzilla, vertadera, amb el cor a la mà, que ensenya la cara amable de la natura. Una natura que viu lluny del capitalisme, i prop de la «gestió planetària ordenada» de Postman, del bucolisme franc de Virgili.