De pel·lícula

Fa pocs dies vaig trobar-me, de sobte, a la zona que delimiten les carreteres T-11 i A-7, amb tres hores pel davant sense res planificat. Feia anys que no passava per allí, tot i tenir la satisfacció i el record d’haver recorregut tots els carrers i places, tots els passeigs i avingudes, totes les pujades i baixades, amb o sense escales mecàniques, de la ciutat de Tarragona. El motiu d’haver-los recorregut tots és que en aquell moment (ja fa una trentena d’anys) realitzàvem la revisió de la toponímia urbana i rural d’aquest terme de dimensions més que notables.

Aquest matí de desembre feia un temps agradable. Els pocs carrers de la zona (la Floresta, l’Albada, Parc Riuclar...) estaven gairebé deserts. Llavors, el meu esperit inquiet va voler anar més enllà dels límits marcats per la senyalètica municipal i vaig enfilar per camí dels Mangons. Ho he escrit bé: Mangons. Sé que en alguns mapes figura amb ‘o’. I fins i tot amb el reforç d’una ‘t’, com si es tractés d’un derivat muntanyenc. Però aclarir això és un tema per a un altre dia.

Seguint amb la meva passejada, m’adono que, de sobte, el món havia canviat. Dels blocs de pisos afilerats havia passat a un paisatge agrari, encara actiu a la meva dreta i abandonat a l’esquerra. La vegetació que anava trobant era la pròpia del nostre paisatge més esquerp: argilagues, esbarzers, fonoll, figueres de moro i alguns arbres entre els quals m’era fàcil identificar algun plàtan, oms i roures.

El camí va conduir-me sense dificult at fins a l’abandonat mas del Boter. L’edifici ja només conserva algunes parets. Si t’hi fixes, és fàcil de distingir les escales escapçades, el lloc enfosquit on hi havia hagut la cuina, el pou ara cegat.

Una mica més enllà del mas, una fita impossible de travessar, la tanca que separa el territori transitable a peu de la ràpida i a cops atapeïda A-7. Enfilo camí enrere. Per no repetir-me, faig marrada i em trobo altres arbres i també algun lloc on veïns no massa civilitzats llencen la seva brossa. I de sobte, com per art de màgia, novament en sòl urbà. Urbà? Què dic, urbà?

La cartografia assenyala aquell indret com a carrer H. Aquest carrer, juntament als perpendiculars C, D, E i F, presenten unes característiques curioses. Són carrers amples, amb voreres també amples, proveïdes de fanals a distàncies correctes i, entre els fanals, un tipus d’arbre que m’ha semblat de la família de les meliàcies. Fins aquí, tot correcte.

El que ja no ho és tant és que, enmig d’aquesta petita xarxa de vies urbanes perfectament definides no hi hagi ni una sola construcció, ni tan sols l’intent; que els carrers estiguin deserts i ni traça de passar-hi ningú; que els extrems dels carrers travessers estiguin bloquejats per grans peces de formigó perquè cap vehicle hi pugui penetrar i cap transeünt forçut les pugui apartar. I el que culmina tot aquest munt d’estranyeses és que els pobres arbrers estan ofegats per un esbarzeral que, en alguns casos, arriba als dos metres d’alçada.

El panorama que contemplo em fa pensar en La bèstia i el caçador, de Lurdes Malgrat i Pere Español, el llibre que tot just ara acaba d’aparèixer. L’obra ens presenta un futur apocalíptic en què la nostra civilització ha estat destruïda, a causa d’algun cataclisme. Si algun director de cinema decidís convertir la narració en pel·lícula, aquí trobaria un escenari a propòsit (una idea que dono per si la Tarragona Film Office s’hi anima).

Alhora, també penso que alguna cosa estranya deu haver motivat aquest estat d’isolament. I tot plegat em porta a la famosa frase de l’admirat alcalde Recasens que deia que a Tarragona «no hi farem cap teatre mentre hi hagi un carrer per pavimentar». Doncs aquí tenim quatre carrers pavimentats... però sense cases!

A la llunyania diviso una figura humana i m’hi atanso. És una senyora una mica més gran que jo. Intenta que el seu petit gos la segueixi. Li pregunto si és de per l’entorn i em respon afirmativament. Parla català molt correctament, tot i que se li nota aquell accent que et permet agrair-li l’esforç. Li pregunto si fa molt que allò es troba en aquell estat.

Em diu que fa molt que aquells carrers estan així, traçats, pavimentats, amb fanals, embellits amb la presència arbòria i tancats a la circulació de cotxes. Ella mateixa em diu: «Jo no ho sé, però això fa tota la pinta que algú es va fer ric, ja sigui venent les terres o urbanitzant».

Si ella no ho sap, jo menys, però forma part d’aquesta cara oculta de Tarragona que cal descobrir.

O imaginar. Per a tranquil·litat dels lectors, afegiré que posteriorment he fet la consulta al conseller municipal del ram, el qual, amablement i amb rapidesa, m’ha informat dels problemes legals que hi ha (no m’hi estenc aquí) i apunta que la solució a aquests dèficits està prevista en el nou POUM.

A veure si és així i, en lloc de servir d’escenari a La bèstia i el caçador, aconseguim que s’hi rodi, per exemple, la propera pel·lícula de Woody Allen, que podria dir-se, Happy Day in Parc Riuclar.