L’era Trump Part II acaba de començar al ritme frenètic que marquen els decrets ja signats i les seves diàfanes declaracions d’intencions. La resta del món s’ho mira amb preocupació i es pregunta l’abast dels impactes que tindrà la deriva del megalòman populista que guiarà les polítiques de la primera potencia mundial en els pròxims quatre (?) anys. Uns impactes dels quals, ara per ara, costa precisar-ne els danys col·laterals, ja sigui pels perjudicis que infligirà l’inquilí de la Casa Blanca als seus enemics (que, a grans trets, som la resta del planeta) o, el que em sembla més preocupant, el contagi que algunes de les seves polítiques provocaran a bona part de la comunitat internacional. Molt en particular a Europa, on l’ascens de la ultradreta és el caldo de cultiu ideal per a afavorir la infecció.
Un d’aquests contagis podria produir-se en l’àmbit energètic. Fidel al seu estil ‘esloganístic’, el qui té el dubtós honor de ser el primer president de la història dels Estats Units judicialment proclamat com a delinqüent, ja ha resumit la que serà la seva política energètica amb el magnètic «drill, baby, drill» (perfora, company, perfora). Cap sorpresa. Ja sabíem que a Trump l’escalfament global li rellisca i que no està disposat a assumir els costos de la inflació verda, és a dir, l’esforç econòmic que hem de fer per pal·liar el canvi climàtic. Per tant, la seva agenda està clara: fracking, gas, petroli, Alaska, Groenlàndia, etc. I, per suposat, aturar el desplegament de les renovables, per no posar pedres a la sabata dels mastodòntics grups d’interès que exploten aquests oligopolis.
A Catalunya tot això ens sembla molt llunyà. O no tant, si fem cas de les últimes declaracions que ha fet el director general d’Energia de la Generalitat, en què alertava que, per fer la transició energètica, haurem de ressuscitar les centrals de cicle combinat. Tornar al gas, vaja. Almenys són declaracions realistes, i això sempre és d’agrair, especialment en política i en un àmbit on, lamentablement, en els últims anys han proliferat els relats màgics.
En efecte, si no hem fet els deures amb les renovables, frenem les línies d’alta tensió i no revoquem el tancament de les centrals nuclears (tot fa pensar que hem creuat la línia del no retorn), per disposar de l’energia que necessitem no ens queda més remei que cremar gas. Diu el director general d’Energia que això serà «trist». Hi estic d’acord, però afegeixo que també serà car. El preu de l’energia pujarà i amplificarà la seva condició de llast, per a la butxaca dels consumidors i, el que segurament és més greu, per a la nostra competitivitat industrial. Que és on Europa se la juga per mantenir el seu model de benestar social en contraposició al dels Estats Units, que tot apunta que, amb Trump al timó, experimentarà alguns ‘progressos’ en els pròxims anys.
Però compte amb la narrativa d’aquests ‘progressos’ entre cometes, perquè seran presentats com a conquestes per ser percebuts per l’opinió pública com a progressos sense cometes. El control sobre la narrativa està assegurat, si ens fixem en la cort de magnats tecnològics que acompanyava Trump en la seva presa de possessió. I aquí també es fa evident el risc de contagi. Amb els populismes europeus emmirallant-se en les polítiques de Trump i les xarxes socials difonent sense el fact-checking el seu argumentari, Europa pot acabar tenint l’enemic a casa, que ja hi era, però que té al seu davant una oportunitat d’enfortir-se sense precedents en el pròxim cicle electoral. I si pensen que soc apocalíptic, visualitzin els desacomplexats gestos i pronunciaments sobre política europea d’Elon Musk. Impossible ser més eloqüent.