Economia Circular, entre la retòrica i la realitat

Europa aposta fort per la Economia Circular. La idea és clara i directa. Es tracta de deixar enrere el model lineal actual basat en el consum i la obsolescència programada que tants recursos ha dilapidat per adoptar un model circular basat en el reciclatge i la sostenibilitat. Ja n’hi ha prou de malbaratar recursos escassos i degradar el planeta. El repte genera un gran consens social, però assolir-lo és força complicat. En aquests moments ja ho està comprovant la Unió Europea, la principal impulsora del model circular.

Si mirem una mica cap endarrere la idea de la circularitat bé de lluny. Sembla que un dels precursors fou l’economista d’origen rus Wassily Leontief. Després de formar-se en la Universitat de San Petersburg i assolir el doctorat en la prestigiosa Universitat de Humbolt, Leontieff va presentar, l’any 1928, un model ‘circular’ d’entrades i sortides, les conegudes Taules Input-Output. Al principi no va tenir gaire sort entre els polítics dels seus país, atès que va rebre dures crítiques per part de Stalin i els economistes soviètics de l’època.

Anys més tard, va decidir emigrar a Estats Units, on va desplegar el gruix de la seva obra a la Universitat de Harvard, envoltat d’altres il·lustres intel·lectuals europeus com Joseph Schumpeter.

Podem concloure que el model d’entrades i sortides de Wassily Leontief va posar les bases de l’economia circular. De fet, tota la seva obra gira entorn de la circularitat, la gestió dels recursos i la relació entre l’economia i el medi ambient. Prova d’això és l’article que va publicar poc abans de rebre el premi Nobel, l’any 1973, sota el títol de ‘Les repercussions ambientals i l’estructura econòmica: un anàlisi input-output’.

Ara la Unió Europea aspira a posar en pràctica les idees de Wassily Leontief. No obstant, tot i la simplicitat del concepte ‘Economia Circular’, als experts en la matèria els costa una mica posar-se d’acord.

La majoria adopta el model del més simple, el 3R, de les tres ‘r’ que descansa sobre tres accions: Reduir, Reutilitzar i Reciclar. Consideren que amb aquestes estratègies es pot tancar el cercle de la circularitat i assolir una economia respectuosa amb l’entorn. En canvi, altres van més enllà i parlen de les 6R i, fins i tot, de les 9’R’ quan afirmen que per assolir una Economia Circular cal practicar 9 principis: Rebutjar, Repensar, Reduir, Reutilitzar, Reparar, Restaurar, Remanufacturar, Readaptar i Reciclar.

Nosaltres en tenim prou amb la definició de la Comissió Europea quan diu que «es tracta d’un sistema en què el valor dels productes i materials es manté durant el major temps possible minimitzant el malbaratament i l’ús de recursos, i reutilitzant els productes quan arriben al final de la seva vida útil, el que pot portar beneficis econòmics i contribuir a la innovació, el creixement i la creació de llocs de treball».

Els 27 països de la Unió Europea han esmerçat molts recursos econòmics per assolir un model econòmic més sostenible i més respectuós amb l’entorn. El repte és gran per als europeus, per als polítics, els ciutadans i també les empreses. Tots els països europeus han orientat els fons europeus de recuperació Next Generation per fomentar la productivitat i la modernització de les empreses i impulsar una economia verda i inclusiva. Aquí tampoc ens hem quedat curts i ja tenim molts plans que faciliten que empreses i ciutadans actuïn en clau ‘circular’: el Primer Pla d’Acció d’Economia Circular, el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència o els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica, entre altres.

Els recursos destinats per les institucions europees, els països membres i els governs regionals han estat molt quantiosos.

Davant de les expectatives generades, la resta de potencies mundials estan a l’aguait i, tard o d’hora, mouran fitxa. Com podíem esperar el primer en reaccionar ha estat Estats Units. Els generosos plans de reactivació i modernització de la Unió Europea, segons el govern federal nord-americà, han erosionat la competitivitat de les seves corporacions industrials. Davant d’aquest escenari el govern federal en mans dels demòcrates no ha tardat en prendre mesures. L’executiu de Joe Biden lluny de plantejar una guerra comercial frontal va aprovar l’agost passat una la Llei de Reducció de la Inflació (IRA en anglès).

Lluny del que podríem pensar, la llei no planteja mesures directes per controlar la inflació sinó que aborda la transició energètica a través d’un paquet molt generós de subvencions als fabricants de cotxes elèctrics i de tecnologies que fomenten les energies renovables. La Comissió Europea considera que aquesta normativa fa competència deslleial i que les subvencions als fabricants de cotxes elèctrics discriminen a les empreses europees. A resultes d’això, la resposta europea no s’ha fet esperar.

La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, acaba de presentar a la cimera de Davos una estratègia per respondre al pla de subvencions ecològiques dels Estats Units desplegat a través de seva Llei per a la Reducció de la Inflació. La resposta europea pretén neutralitzar la competència deslleial dels nord-americans i s’ha batejat amb el ampul·lós nom de Pacte Verd de la Industria europea.

En qualsevol cas, encara estem lluny de la guerra comercial que es va encetar l’any 2004 entre els Estats Units i la Unió Europea per les respectives subvencions als seus fabricants d’avions Airbus i Boeing, i que va viure les majors tensions sota la presidència de Donald Trump. Però tot fa pensar que el camí cap a l’economia circular estarà ple d’obstacles i traves. Cap de les dues potències vol sortir malparada en aquesta batussa.

La resta de potencies mundials estan amatents per a no sortir malmès en aquesta partida d’escacs.