‘IBI sunt’

Disculpeu el lapsus del títol! Volia dir ubi (on) i no IBI (Impost sobre Béns Immobles). Ubi sunt, on són, aquells temps en què les forces d’esquerres i el progressisme en general reclamaven que l’Església pagués l’IBI! Parlàvem, és clar, de l’Església Catòlica, propietària de moltíssims immobles (bastants per immatriculació, per cert). Acabar amb els privilegis fiscals de l’Església. Que l’Església pagui l’IBI, com el paga en altres països, França o Itàlia sense anar més lluny.

S’hi posava als programes, portàvem als plens mocions (testimonials, perquè no és competència municipal, tot i que són els ajuntaments els que deixen d’ingressar l’impost) i teníem discussions llarguíssimes sobre el tema, cal reconèixer que sovint farcides de tòpics i bastant inútils. Jo en recordo unes quantes.

Doncs ara sembla que el govern autoidentificat com el més d’esquerres de la història ja ho ha solucionat: el ministre Bolaños va anunciar ben cofoi a finals del mes de març la fi dels privilegis de l’Església.

Uns privilegis que li atorgava el Concordat signat el 1953 amb el règim franquista, que implicava de facto la confessionalitat de l’Estat i que, malgrat les modificacions del 1979, continuava mantenint l’Església catòlica en una posició de privilegi fiscal. El passat mes de març el govern i la conferència episcopal, amb l’assentiment del Vaticà, van arribar a un acord per renunciar a les exempcions en l’impost d’obres (ICIO) i el de contribucions especials.

I l’IBI? No, l’IBI no. L’Església continuarà sense pagar l’IBI. Però diu el senyor ministre que ja no serà un privilegi, perquè tampoc el pagaran les altres religions! Ves per on, el problema sembla que no era que l’Església Catòlica tingués privilegis fiscals respecte de qualsevol altre propietari que havia de pagar religiosament l’impost al seu ajuntament. El problema, sort que el ministre Bolaños ha vist la llum, era que representava un privilegi respecte de les altres religions. Que no el pagui cap religió i llestos!

Augmentar la llista dels que no paguen segurament no suposarà un gran canvi pel que fa a la recaptació, perquè així com l’Església catòlica és propietària d’una gran quantitat d’immobles la resta de confessions no, així que els ingressos no baixaran gaire.

Algunes religions ja es podien acollir a l’exempció d’IBI perquè tenien acords signats amb l’Estat. I si els immobles estaven registrats a nom d’una fundació no el pagaven a través de la llei de règim fiscal de les entitats sense fins lucratius, la llei de mecenatge. De fundacions, ja se sap, n’hi ha per a tots els gustos i de tots els colors: de bancs, de partits polítics, de religions, de clubs de futbol...

Ara el que fan és incloure les religions a la llei de mecenatge, com si fossin una ONG, i ho fan través d’una esmena a la reforma de la llei de mecenatge que va aprovar el 26 d’abril el Congrés i està pendent d’aprovació al Senat. D

e fet que el seu estatus legal passi a estar regular per la llei de mecenatge és una manera de deixar lligat i ben lligat no només que no paguin IBI sinó també que puguin acollir-se a altres beneficis, com ara desgravacions fiscals en l’IRPF per a qui faci donacions.

El senyor Bolaños, i suposo que el govern al qual pertany tret que el ministre parli al marge de la doctrina, en diu d’això «laïcisme inclusiu». Inclusiu de religions! Però a veure, senyor Bolaños, home de déu (del déu que vostè vulgui) com el laïcisme, que el que vol és la separació entre l’estat i les religions, ha d’incloure les religions? Combregar amb aquest oxímoron demana un acte de fe, que suposo que esperen que ens empassem per obra i gràcia de la santa inclusivitat.

A aquest ritme qualsevol dia ens surten amb una proposta de sindicalisme inclusiu que inclogui els empresaris (el sindicalisme vertical de tota la vida transvestit d’inclusivitat).

Que totes les religions tinguin els mateixos privilegis no és ni eliminar privilegis ni avançar en laïcitat. Ni tan sols és prova d’un estat no confessional, sinó més aviat d’un estat multiconfessional. Ens han colat la multiconfessionalitat disfressada de diversitat inclusiva.

Laïcitat seria que tots paguessin, com la resta de la ciutadania, perquè tots ens hem de corresponsabilitzar de mantenir serveis públics de qualitat per a tots els ciutadans, creients de la religió que sigui, ateus, agnòstics o indiferents.

A veure si al final, per acabar amb els privilegis, haurem de declarar tots que casa nostra és el temple d’una religió revelada particular de la qual som sacerdots o sacerdotesses i no pagarà l‘IBI ni déu.