L’apagada i el debat sobre el tancament nuclear

L’apagada general que l’Estat espanyol va patir el passat 28 d’abril ha intensificat un debat que en els últims anys ja s’havia reobert, almenys entre bastidors. Em refereixo a la idoneïtat de l’actual calendari de tancament de les centrals nuclears, que preveu que els 7 reactors que segueixen produint energia (3 d’ells a Catalunya) es desconnectin definitivament a començaments de la propera dècada. Un calendari que ja era molt qüestionable abans de l’apagada, per l’endarreriment amb que va la transició energètica, especialment a Catalunya, on l’impuls a les energies renovables està obstaculitzat per la poca agilitat administrativa i les resistències locals a l’hora de decidir on han d’anar els grans parcs solars i eòlics que necessitem per substituir la generació nuclear i de combustibles fòssils amb energies verdes. Som a la cua de l’Estat i això no és innocu.

L’apagada de dilluns passat, però, crea un nou escenari. I això perquè ha evidenciat una veritat incòmoda: el nostre sistema elèctric és més fràgil del que voldríem reconèixer. En espera que les investigacions sobre la causa de l’apagada acabin de concretar què va passar amb tot el detall, sembla obvi que un dels factors de l’equació és l’estabilitat de la xarxa, quelcom que justament garanteix l’energia nuclear, que està cridada a ser la millor companya de viatge de les renovables durant la transició energètica. Per això la Unió Europea li va concedir l’etiqueta verda, perquè dels modes de generació que garanteixen aquesta estabilitat en el subministrament és l’única que no emet CO2 a l’atmosfera.

Té sentit prescindir d’una font que garanteix subministrament continu, baixes emissions i estabilitat per a la xarxa? Les centrals nuclears espanyoles cobreixen una part molt significativa de la demanda, al voltant de 20% a Espanya i un 60% a Catalunya. El seu funcionament no depèn del sol ni del vent i ofereixen una producció predictible i estable que actua com a columna vertebral del sistema. Virtuts molt importants que la fan imprescindible per als propers anys i que també ens interpel·len sobre un futur més a llarg termini. Personalment, tinc clar que, com han diagnosticat a països com França, el Regne Unit, els Estats Units o Japó, entre d’altres, l’energia nuclear ha de seguir tenint un lloc al nostre mix energètic i, per tant, tard o d’hora caldrà plantejar la possibilitat de fer-ne de noves. Però el primer repte que tenim és donar una pròrroga a les que ja tenim.

L’apagada de dilluns passat aplana el camí cap al debat públic d’aquesta qüestió, que, com deia a l’inici de l’article, era un elefant a l’habitació. Els partits polítics hauran de fixar posició i esperem que ho facin no des del càlcul partidista, sinó des de la responsabilitat, perquè hi ha molt en joc. Caldrà fer molta pedagogia en un tema que aguditza moltes sensibilitats. I caldrà fer-ho ràpid, perquè el tancament el tenim a la vora i si l’hem de revertir caldrà tramitar les pròrrogues administratives. Les centrals estan preparades. Ho està l’opinió pública per debatre amb serenitat aquest tema? I els partits polítics?