La Llei Orgànica del Sistema Universitari: continuisme o reforma

El passat 22 de desembre el Congrés de Diputats va aprovar amb 179 vots a favor la nova Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU). Després del seu pas pel Congrés de Diputats caldrà que sigui ratificada pel Senat. La LOSU és la tercera llei universitària aprovada en temps de democràcia i substitueix la Llei Orgànica de Universitats (LOU) aprovada durant el govern d’Aznar, l’any 2001.

La creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior i les Declaracions de La Sorbona (1998) i de Bolonya (1999) promogudes per la Unió Europea varen configurar un nou escenari universitari. I per això el govern de Rodríguez Zapatero va dur a terme la reforma universitària de l’any 2007. Aquest reforma de la LOU per adaptar-se a les directrius de Brussel·les del Pla de Bolonya va establir els actual tres cicles d’estudis superiors: Grau, Màster i Doctor.

Vint anys després de la LOU, és important per al país que la nova normativa sigui una bona eina per adaptar las nostres universitats a un nou escenari on cal replantejar les missions de la universitat, la natura de l’aprenentatge al si de l’actual societat del coneixement, la relació amb l’entorn social i econòmic, el mateix rendiment de comptes de les institucions publiques i el govern i gestió de les universitats. Establir com transitar cap un model de gestió i de governança híbrid amb major presencia de professionals no acadèmics serà un dels principals reptes de les universitats.

Ara bé, tot i la transcendència de la nova normativa sorprèn que el procés de discussió de la LOSU ha despertat poc l’interès entre els universitaris i la mateixa societat. Si bé les reformes universitàries mai han generat un gran interès entre la opinió pública i els estaments directament més implicats, sobta l’apatia en la que estan ara immerses les institucions d’educació superior. El gairebé nul debat que s’ha generat durant el procés de negociació de la nova llei crida, si més no, l’atenció.

El primer esborrany de la llei del govern de Pedro Sánchez va crear tensions amb la CRUE (la conferència dels rectors) i també, encara que amb menor mesura, amb els representants dels estudiants, i els sindicats del PAS (personal d’administració i serveis) i els professors.

El text va ser elaborat per l’equip de l’exministre Manuel Castells, un acadèmic sense experiència política que sobretot va desplegar la seva trajectòria científica als Estats Units i que ara és catedràtic de Sociologia a la Universitat Oberta de Catalunya, a Barcelona. Potser Manuel Castells va pecar d’innocent. Es va creure que podia consensuar la nova llei universitat amb una dinàmica de participació oberta, gairebé assembleari, amb els sindicats, els rectors i els estudiants. No obstant, aviat es va adonar de la dificultat d’assolir el seu propòsit amb uns col·lectius que moltes vegades tenen interessos divergents i contraposats.

Quan el desembre del 2021 Joan Subirats es va fer càrrec de la cartera del Ministeri d’Universitats va demanar uns mesos per fer-se la seva llei. Joan Subirats és Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en temes de governança i de gestió pública, i també té fama de ser bon negociador.

El nou ministre aviat va reduir les tensions generades pel seu antecessor entre els col·lectius universitaris i ha estat molt hàbil negociant els sindicats i els partits polítics. Aviat va canviar l’estil de negociació consensuant un text on tothom se sentis força còmode. Subirats coneix bé per dintre a la Universitat espanyola i sap con convèncer a les diferents parts implicades: als col·lectius acadèmics, al PAS, als sindicats i als estudiats. Saps que les nostres universitats són força obertes en la retòrica però molt conservadores en el moment d’aplicar els canvis que predica. Bona prova d’això són les seves paraules: «la Universitat tendeix a predicar la innovació i és conservadora cap a dins».

Sens dubte, entre l’esborrany de Manuel Castells i la LOSU de Joan Subirats trobem canvis significatius.

Pel que fa al govern de les universitats: el primer esborrany permetia que els professors no catedràtics fossin rectors, mentre en el text definitiu deixa en mans de les universitats -que tenen autonomia pròpia- l’establiment dels requisits necessaris per aspirar al càrrec de rector. La nova llei reforçà el poder dels rectors, doncs ara escollir un terç dels membres del consell de govern -fins ara designen només els vicerectors i l’equip de gestió-. Si fins ara els degans poden condicionar qualsevol iniciativa del rectorat, amb la LOSU es reforça el poder del rector per aprovar les seves iniciatives.

Tot i que els sindicats no estan d’acord amb la nova composició del consell de govern que reforça a l’equip rectoral, han aconseguit tot una sèrie de compromisos per reduir la grans precarietat del professorat, en especial dels professors associats i els investigadors predoctorals. Sense un compromís explícit, es parla d’aconseguir a llarg termini una reducció de la temporalitat fins al 8%, quan ara és d’un 40%.

Pel que fa als estudiants, es garanteix una major representació als òrgans de govern. En el claustre tindran una presencia mínima del 25%, al consell de govern del 10%, i als consell de les facultats i del departaments d’un altre 25%. Per últim, en quant al finançament de les universitats l’Estat i els governs autonòmics es compromet a augmentar el finançament de l’ensenyament universitari fins arribar a l’1% del PIB. Es tracta d’una promesa per assolir en un període de vuit o deu any, però no d’un compromís en ferm.

Si observem el text de la normativa aprovada podem concloure que amb ell clou el període del paternalisme públic per oferir a cada universitat que sigui allò que sigui capaç de ser. EL ministre Subirats ho torn a deixar clar amb les seves declaracions ‘Al final, amb aquesta llei cada universitat ha de decidir què vol ser de gran i prendre decisions d’acord amb les seves expectatives. N’hi ha amb aspiracions internacionals i d’altres que, sense renunciar-hi, són molt fortes en el seu àmbit territorial’

Potser que sense buscar-ho entre tots s’ha traslladat la responsabilitat a cada universitat per a que sigui de gran allò que sigui capaç de ser. El nou repte al que s’enfronten les nostres universitats no podem ignorar-lo. Per algunes universitats serà una bona oportunitat, per altres potser que acabi sent un parany.