Xina s’escapa en la cursa tecnològica del segle XXI

Occident perd la carrera tecnològica. Aquesta afirmació no ens hauria de sorprendre gaire, però convé esbrinar perquè les democràcies occidentals s’estan quedant enrere.

Des de la Revolució Industrial de finals del segle XVIII fins ara, primer, Europa i, després, Estats Units lideraren la frontera mundial del coneixement i la tecnologia. En l’actualitat, les coses han canviat força. Nous actors prenen un major protagonisme: Xina, Índia, Indonesia, etc. La història que vull contar comença l’any 1978.

A finals dels setanta, Estats Units i Alemanya dominaven el comerç internacional.

Entre els dos països acaparaven el 22% de les exportacions mundials, després venien Japó, França, Regne Unit, i Itàlia. En aquells moments, Xina sols registrava un insignificant 1% del comerç global, tot i que la seva població era el 22% mundial. Era un gegant amb peus de fang. Era el país més poblat del món, però la seva economia estava tancada a l’exterior amb un dels nivells de renda més baixos del planeta.

1978 va ser un any transcendental per a Xina i de retruc per a la resta del món. Després del període d’aïllament i de col·lectivitzacions de l’època de Mao Zedong i la Banda dels Quatre, els reformistes del Partit Comunista Xines, liderats per Deng Xiaoping, van prendre el poder i les coses aviat varen canviar..

Els dirigents comunistes xinesos jugaren molt bé les seves cartes. No hi havia un pla maquiavèl·lic per fer-se els amos del món. Simplement, uns tenien molta mà d’obra barata i les multinacionals van decidir localitzar a Xina les seves plantes més intensives en treballadors.

L’apertura cap a l’exterior i el foment de l’entrada del capital i la tecnologia occidental encetaren una senda de creixement mai vista fins aleshores. La maquinària xinesa començava a funcionar. El sistema de propietat dual (el 49% en mans dels inversors i la resta en mans del partit comunista) facilità la cooperació i l’intercanvi desigual entre el gegant asiàtic i les economies basades en el consum de masses. Tothom sortia guanyant.

Les grans corporacions nord-americanes, sempre obsessionades per maximitzar els seus beneficis a curt termini, varen acumular molts guanys, molts. Mentre el capitalisme neoliberal pensava en els beneficis de demà, els dirigents xinesos actuaven a llarg termini. Ells no tenien presa, eren conscients de que el futur era seu i els capitalistes globals van caure en el parany.

El relat neoliberal era atractiu. La deslocalització consistia en separar la producció i del consum. Si les grans empreses nord-americanes deslocalitzaven la producció més intensiva e n mà d’obra poc qualificada reduïen a nivells mai vistos els costos de producció i obtenies beneficis molt elevats.

Segons el relat tots sortien guanyant, el consumidor gaudia de productes a preus baixos i els armaris aviat es feren petits. Sols calia veure que fer amb els treballadors poc qualificats dels països rics. Ningú guru responia aquesta qüestió. Anys més tard, Donald Trump trobaria la resposta.

Els primers anys de la deslocalització tot era flors i violes. Però les coses van canviar aviat. El 2001, Xina va ser acceptada com a membre de ple dret a la Organització Mundial del Comerç. L’empenta de Xina era irresistible. El 2005, les seves exportacions superaven a les registrades per Japó, França i el Regne Unit. Estats Units i Alemanya sentien cada vegada més prop l’alè del gegant asiàtic.

L’OMC seguint la filosofia neoliberal de l’època va obrir a la maquinaria xinesa tots els seus mercats, sense posar barreres a la competència deslleial que té lloc entre els les dictadures dels països pobres i l’estat de benestar dels països desenvolupats. Bé ho comprovaren, l’any 2005, els fabricants tèxtils catalans quan els productes xinesos van inundar les botigues europees sense aplicar cap aranzel per limitar la competència deslleial xinesa.

L’any 2010, Xina va fer el sorpasso a les dues potencies mundials. Avui Xina controla el 15% de les exportacions mundials, Estats Units el 8% i Alemanya el 7,5%. El món s’ha tornat més plural i complex.

Segons els economistes ortodoxos el gegant xinès mai disputaria el lideratge tecnològic i científic a Estats Units, però els visionaris nord-americans van tornar a equivocar-se. Certament, Xina tenia molts treballadors barats i podia produir a costos molt per sota dels països desenvolupats, però els dirigents xinesos van dissenyar una estratègia a llarg termini que passava per formar a part dels seus joves en les millors universitats. Son molts i tant llestos com nosaltres.

Ara Xina és líder en el desenvolupament de moltes de les tecnologies emergents del segle XXI. En molts aspectes podem concloure que el nostre futur dependrà molt de les decisions del gegant xinès en matèria de recerca i de tecnologia.

Segons l’Australian Strategic Policy Institute (ASPI) aviat Xina es convertirà en una superpotència científica i tecnològica mundial. Aquest centre d’estudis estratègics afirma que ja és el líder global en 37 de les 44 tecnologies que marcaran el futur immediat. Va per davant en moltes de les tecnologies generades en camps com l’espai, la robòtica, l’energia, el medi ambient, la biotecnologia, la intel·ligència artificial, els materials avançats i la tecnologia quàntica.

L’informe mostra que en algunes de les 44 tecnologies emergents, Xina té les principals institucions de recerca a escala mundial. En aquestes tecnologies les institucions xineses estan generant nou vegades més treballs de recerca d’alt impacte que Estats Units, el país que en la majoria dels camps considerats ocupa la segona posició.

A llarg termini el gegant xinès està guanyant la partida a Occident gracies a les polítiques que aplica a llarg termini. Mentre les empreses multinacionals es concentren en una fase del procés productiu, el govern xinès controla les cadenes de valor tecnològic més importants. En la nova revolució energètica i digital que ens espera Xina controla la producció i la fabricació dels materials més crítics com ara el liti, el cobalt, el grafit o el níquel.

No sols controla els materials sinó que també determina bona part de les tecnologia del futur. Així Xina destaca en moltes tecnologies relacionades amb l’espai. El domini xinès en relació als míssils hipersònics amb capacitat nuclear van sorprendre la intel·ligència nord-americana l’agost de 2021. Durant els últims cinc anys, la Xina va publicar el 48,49% dels articles científics d’alt impacte sobre motors d’avions hipersònics i, a més, acull a set de les deu institucions de recerca més importants del món en aquesta àrea temàtica.

El think-thank australià adverteix que, durant les properes dècades, Xina i els EUA compartiran el lideratge tecnològic mundial. A certa distancia es situarà la Unió Europea seguida de l’Índia, Regne Unit o Corea del Sud.

En aquest nou ecosistema tecnològic mundial els països europeus tenen molt a fer. El futur no pot quedar en mans de dos països que tenen grans desigualtats socials i preocupants dèficits democràtics. Europa ha de col·laborar amb altres països per barrar el poder de les grans corporacions que configuren l’actual ‘capitalisme de vigilància’.

Seria un error que la UE considerés que l’economia a la que comprem més productes l’hem de combatre com l’enemic que ens vols envair. Xina vol formar part de l’escenari mundial. Entrar en una guerra comercial amb el proveïdor xinès sols podria beneficiar als Estats Units, però no a Europa. Cal dissenyar una estratègia intel·ligent per a trobar en quins sectors són i serem els líders.

Per molts anys, la UE continuarà sent, malgrat tot, el millor espai de la democràcia, l’estat del benestar, la solidaritat, i les polítiques inclusives. Continuarem sent l’espai ideal per crear el sistema solidari i sostenible que el nostre planeta necessita.