Preu del gas: no ens fem trampes al solitari

Ara fa uns dies el compte de twitter del ministeri de Transició Ecològica presumia d’una cridanera comparació en el preu de l’electricitat a diversos països europeus: 138,8 euros el MWH a Espanya, 396,7 a Alemanya, 547,9 a Itàlia i 555,4 a França. Uns indicadors que serveixen per a treure pit de les mesures que ha introduït el Govern espanyol per contrarestar l’escalada de preus de l’electricitat, però que, si aprofundim una mica, ens adonem que suposen un exercici de trampes al solitari i d’engany a l’opinió pública.

I això és així perquè amb el mecanisme dels topalls al preu del gas s’aconsegueixen indicadors com aquest, però és important no perdre de vista que el preu al que el comprem, ja sigui a Algèria o a Rússia, segueix sent el mateix que paguen els altres països. Per tant, la mesura del topall genera un diferencial que algú ha de pagar. El Govern pretenia que aquesta diferència la paguessin les elèctriques, però les companyies del sector s’hi ha oposat i Brussel·les els ha donat la raó.

En la mateixa línia, el Govern ha introduït l’impost sobre els beneficis de les elèctriques, però no cal ser massa visionari per imaginar que les empreses es defensaran. I si, amb al llei a la mà, el Tribunal Constitucional els acaba donant la raó, els diners recaptats s’hauran de retornar imputant-los on sempre van a parar aquests costos: al consumidor o als comptes públics.

En aquestes mesures pal·liatives no és or tot allò que brilla. Limitacions de les regles de joc, inventar impostos parcials o altres no són mesures efectives. Ningú vol deixar de guanyar diners i legalment se’ls dona cobertura. Al final, qui perd és el consumidor, que és el que està més indefens dins d’aquest pervers sistema, que és on es repercuteixen, repetim, els costos reals del foc d’encenalls que fan els governs per penjar-se medalles. A més, aquest cop es produeix un greuge comparatiu, ja que el sobrecost el pateixen els consumidors que tenen uns tarifa regulada, mentre que els que tenen un contracte estan més protegits.

L’error és de concepte. El Govern pretén limitar el preu del gas per fer baixar el preu majorista de tota l’energia, intenta que siguin les elèctriques les que assumeixin el cost, però Brussel·les no ho accepta i el Govern ho ha de repercutir als costos del sistema i ho acaba pagant l’usuari. El resultat és que la reducció del preu és molt petita o directament no existeix. Si ens fixem en els indicadors que es publiquen, semblaria que a Espanya els preus majoristes als que comprem el gas és la tercera part del que paguen Alemanya, França o Itàlia. Però si mires altres indicadors que incloguin el sobrecost te n’adones que aquesta mesura d’estalvi ha baixat el preu de 270 a 240, no als 138 que estan posant a l’aparador.

La solució no és fàcil. Però implica necessàriament instaurar un sistema que contempli el cost real de generació en totes les modalitats. El sistema actual amaga una perversió que hauria de ser superada: el preu del gas sempre és el més car i marca el que es paga a totes les altres modalitats, generant els anomenats beneficis caiguts del cel (windfall profits). No té cap sentit que això sigui així en una economia que s’anomena «de mercat».

Una de les modalitats que han sortit reforçades en aquest context és l’energia nuclear. Per aquests beneficis caiguts del cel i per la consideració d’energia verda que li acaba d’atorgar la Unió Europea. És cert que en full de ruta europeu cap a un model on les renovables seran predominants l’energia nuclear és clau, perquè no genera emissions de CO2. Però seria un error veure-la com una aposta de futur. Perquè no té bones perspectives de rendibilitat -les mateixes empreses no hi volen invertir perquè els terminis d’amortització són molt llargs i els costos derivats de les exigències de seguretat després de Fukushima són molt alts- i perquè continua sense resoldre el tema dels residus, la gran assignatura pendent. Prova d’això és que és un sector en decreixement, fins i tot als països que més la defensen, com els EUA, França i la Xina.

L’aposta han de ser les energies renovables. Molt en particular, l’impuls a l’energia solar, que és tres vegades més barata de produir que la nuclear i que, a més, hauria de ser molt més àgil d’implementar, perquè un parc fotovoltaic es construeix en un període de temps reduït. Això si, necessitem mecanismes més àgils per a la presa de decisions, perquè continuem anant amb molt retard respecte dels objectius que ens hem marcat per al 2030, tal com constatava ara fa uns dies l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya, que en el seu informe de 2021 xifra el dèficit acumulat aquest any en 1.354,49 MW respecte dels compromisos de Govern, Parlament i UE.

El mateix informe avisa que, si no es capgira la situació, la previsió és que el 94% dels objectius d’energia renovable que té Catalunya només es podran cobrir portant energia de fora de Catalunya. I aquí tenim un deure addicional al de fer parcs fotovoltaics: dotar-nos de xarxes de transport. Calen decisions fermes en tots dos àmbits si ens comprometem amb els dos objectius: rebaixar el preu de l’electricitat i comptar un sistema de generació sostenible a nivell mediambiental.