Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Reptes universitaris

Quan vaig estudiar a la Universitat de València, per exemple, em va sorprendre com el paper de la universitat anava molt més enllà de l’àm-bit estrictament acadèmic. Des del meu punt de vista, la Universitat Rovira i Virgili ha de tenir un paper actiu en l’impuls cultural i transfor-mador del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre

| Actualizado a 24 mayo 2022 10:02
Rosa de les Neus Marco
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

¿Cree que se debe proteger el catalán en las escuelas?


No

Temas:

Des d’ahir fins demà la Universitat Rovira i Virgili viurà una jornada electoral clau en la qual s’escollirà qui dirigirà la institució acadèmica al llarg dels propers anys. Aquests dies, tres candidatures al rectorat –María José Figueras, Mercè Gisbert i Josep Pallarès– contraposen les diverses visions dels seus equips per projectar cap a on voldrien que s’encaminés la URV, si la comunitat universitària els diposita la confiança.

De models universitaris n’hi ha de molt diversos. La gestió, la transmissió del coneixement, les classes, la recerca, els diversos aspectes de la vida estudiantil, professional i investigadora compten amb matisos particulars segons la institució o el país. He tingut la sort de formar-me a nou universitats de quatre països europeus, i, per tant, de conèixer de primera mà estils acadèmics ben diferents, de cadascun dels quals podem extreure’n algunes conclusions interessants.

És el cas de la Universitat de Bolonya. De llarga trajectòria, les classes impartides dins de palaus medievals i renaixentistes de la ciutat de l’Emília-Romanya beuen de grans noms, de Copèrnic i Petrarca, i més recentment de Pasolini i Umberto Eco. Des del primer dia que vaig arribar-hi vaig adonar-me que aquella era una ciutat universitària amb totes les lletres: els estudiants inundaven els carrers i les places durant tot l’any. Era la ciutat italiana en la qual tothom volia anar a estudiar i tota la població estava, amb major o menor mesura, vinculada al motor de les facultats.

A la Universitat d’Hamburg, on vaig passar molt bons anys, la institució potenciava molt que l’alumnat no només es formés dins de les aules sinó durant tota la setmana. Així, proporcionava als estudiants de primer curs tot de tiquets per poder accedir lliurement a museus, teatres, equipaments i a la prestigiosa òpera de la ciutat hanseàtica. A més, a Hamburg també tenien un interès especial per a la memòria històrica tenint en compte els moments convulsos viscuts a la ciutat al llarg del segle XX.

També a Alemanya on, recordem-ho, moltes universitats són gairebé gratuïtes, la de Bremen, potenciava d’una manera especial el vincle dels campus amb la natura. Les facultats estaven literalment envoltades de grans prats verds i, així, les biblioteques i cafeteries es confonien amb jardins, i el tramvia, els autobusos i les bicicletes eren els mitjans de transport predilectes.

I en el cas de Frankfurt, em va sorprendre descobrir com, en plena capital financera d’Europa, no només els ensenyaments vinculats a l’economia tenien un pes molt destacat, sinó que també els estudis de lletres hi tenien un paper molt rellevant. Així, quedava clar que la falsa dicotomia que sovint apareix al subconscient entre les carreres cientificotècniques i les humanitats en realitat no és tal, com ens mostra l’exemple de la ciutat més gran de Hessen, caracteritzada per la borsa i els seus alts gratacels plens d’empreses.

La de la Sorbonne és, de totes, la universitat més icònica del vell continent, la que sintetitza als seus passadissos el llegat reivindicatiu del maig del 68 del «prohibit prohibir», de «la imaginació al poder» i del «sigueu realistes, demaneu l’impossible». Es tracta d’una marca internacional però plenament francesa que gestiona al mateix temps les expectatives de l’estudiantat, el fet de ser un indret d’interès turístic i, és clar, la capacitat per situar-se en posicions destacades dels rànquings mundials.

Però també de les nostres universitats podem aprendre’n maneres de fer i de ser i, si cal, incorporar-les també a la nostra URV. Quan vaig estudiar a la Universitat de València, per exemple, em va sorprendre com el paper de la universitat anava molt més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Així, la universitat valenciana era el veritable motor cultural, intel·lectual i transformador de la societat i tenia una voluntat molt decidida a col·laborar amb les diverses universitats de l’eix mediterrani. En el cas de la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra i la URV també estem parlant de tres models diferenciats per bé que són més conegudes: força més cares, encara que, almenys en aquell moment, més digitalitzades en comparació a les alemanyes, italianes i franceses que he conegut.

És així com, des del meu punt de vista, la Universitat Rovira i Virgili ha de ser l’espai de formació, recerca i transmissió del coneixement que reculli i incorpori el millor de tot aquest seguit d’experiències europees i que, al mateix temps, tingui un paper actiu en l’impuls cultural i transformador del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre, a més d’enfortir la seva col·laboració amb el conjunt d’universitats de la Xarxa Vives i garantir que l’alumnat pugui estudiar plenament en llengua catalana. Així, seria ideal que l’excel·lència i el compromís social i territorial fossin els principals trets definidors d’una URV, de la qual commemorem els trenta anys de la seva creació.

Comentarios
Multimedia Diari