Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Un matí sota els oms

| Actualizado a 11 septiembre 2022 06:00
Josep-Lluís Carod-Rovira
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La façana del mas verdeja exhuberant amb una vegetació que hi senyoreja amb autoritat i que només deixa lliures balcons i finestres perquè la llum en penetri les estances. Just davant, uns quants oms frondosos conformen un bosquet minúscul sota del qual s’arreceren una taula i unes quantes cadires per facilitar-hi la conversa, per apaivagar així la intensitat agressiva d’una xafogor insuportable.

És aquest un espai amable que us gratifica amb una mica de frescor i, sobretot, amb una conversa que no té preu. Josep Andreu, batlle de Montblanc, ens en presenta els estadants: Francesc, Anna i Teresa Peyrí. És, sobretot, amb aquesta darrera, amb qui anirem parlant al llarg d’unes hores d’aquest matí que tindrà tot de sorpreses plaents. Filla d’Antoni Peyrí i Macià, arquitecte i pintor, és néta d’Antoni Peyrí i Rocamora, metge dermatòleg nascut a Tarragona el 1889 i mort a Cuernavaca (Mèxic) el 1973.

L’avi Peyrí va ser professor a la Universitat de Barcelona i, amb la Generalitat republicana, dirigí la lluita contra les malalties venèries a Catalunya. Amb una bibliografia científica notable, és autor també de les obres Els metges catalans exiliats (Mèxic, 1963) i El poder polític. El conflicte Catalunya- Espanya (París, 1972). Exiliat republicà, treballà primer a Veneçuela, fins que s’establí a Mèxic, on n’adquirí la nacionalitat, hi morí i durant dècades van viure-hi els descendents, mentre ell era professor a la universitat de Nuevo León, dirigia el servei dermatològic de Monterrey i col·laborava a les publicacions de la diàspora catalana.

Teresa, com la resta dels Peyrí, treballa en una iniciativa de recuperació de la memòria de l’Avi Macià, un projecte singular atès que només ells poden dur-lo a terme

L’avi Peyrí s’havia casat el 1920 amb Josefina Macià i Lamarca, filla del president Francesc Macià. Aquest havia pres per muller Eugènia Lamarca i de Mier, el 1888, la germana de la qual, Maria Concepció, tenia per marit, des del mateix any, el polític i blibiòfil don Pau Font de Rubinat, com així se’l coneixia al Reus de l’època i avui encara. Com que les dones eren germanes, Macià i Font de Rubinat van esdevenir concunyats. El pare d’ambdues era l’arquitecte, enginyer i polític Agapit Lamarca, un personatge molt popular a la Lleida de la segona meitat del segle XIX.

Autor de l’edifici on actualment hi ha ubicada la biblioteca pública de la capital de Ponent, així com de la façana de la Paeria que dóna al riu Segre, l’Agapito, com era anomenat col·loquialment, és recordat com un bon tros excèntric, ric en facècies i anècdotes divertides. Amb el temps, esdevingué també un hisendat destacat i, per la via matrimonial, heretà la finca de Vallmanya, a Alcarràs (Segrià), adquirida a principis del segle XIX per la família de naviliers asturians Mier-Chaves, amb la filla dels quals es casà.

Es tracta d’una mirada familiar, íntima, casolana, de qui fou el primer president de la Generalitat restablerta, que aplegui els records que els seus descendents s’han anat traspassant de generació en generació

Teresa Peyrí, doncs, amb qui assaborim un cafè sota els oms mentre anem desgranant els fulls d’una memòria familiar que, sovint, es fon amb la col·lectiva, és besneta de Francesc Macià i emparentada també amb els Font de Rubinat, a qui va pertànyer el mas davant el casalici del qual ara la fem petar. L’interior de l’immoble té aquella pàtina d’autencitat i genuïnitat que només donen els anys i acull una devoció serena i un respecte conscient per uns avantpassats que ja pertanyen a la nostra història nacional. M’ensenya una romanalla del passat, una joia de bibliòfil, com és el llibre d’or que els felibres provençals, amb la municipalitat de Marsella al capdavant, van lliurar a Macià el 1933, un llibre únic, amb poques planes, però totes elles bellament il·lustrades pels diferents autors, amb dibuixos acolorits, partitures i textos en prosa i en vers, en occità, català, francès i cors. Els objectes del rebedor de l’habitacle són els mateixos que hi hagué, un dia, a la casa Vallmanya, avui en unes altres mans, i que va fent-se malbé a trossos, davant la irresponsable passivitat institucional.

Unes quantes caixes de documents diversos, algunes en procés de classificció, conserven part d’històries personals que són, alhora, històries de l’adversitat de l’exili, però també dels dies gloriosos d’un país, estroncats, en sec, per la guerra de 1936-1939. Teresa, com la resta dels Peyrí, treballa ara en una iniciativa de recuperació de la memòria de l’Avi Macià, un projecte singular atès que només ells poden dur-lo a terme.

Més enllà de la recerca acadèmica, històrica i institucional, que ja s’ha anat fent, sobre qui fou el primer president de la Generalitat restablerta, el Macià insurrecte de Prats de Molló, el diputat, l’home de govern, el mandatari que «estimava tots els catalans», per damunt de classes socials i ideologies polítiques, el propòsit dels descendents és tot un altre. Es tracta d’una mirada familiar, íntima, casolana, que aplegui els records que els seus descendents s’han anat traspassant de generació en generació, com la més gran de les herències. Ens ho comenten, amb passió, mentre el soroll sobtat d’un avió, procedent de l’aeroport de Reus no gaire llunyà, travessa per damunt del clap de cel que hi ha obert entre el brancam dels oms i ens fa adonar que el matí ja ha deixat pas al migdia.

Comentarios
Multimedia Diari