Josep Maria Pujol té un màster en Història i un en Psicologia.
Segurament, la resposta de la majoria serà que la gent treballa per guanyar-se la vida però, també, que la vida ha de ser quelcom més que treballar. És un fet, que la feina dona a la persona el sentit de la seva identitat, defineix el seu estatus i és un mitjà per la seva realització personal.
Tanmateix, no tot a la feina és positiu. És el cas, per exemple, de les persones que dediquen al treball un temps excessiu i més energia de la que seria raonable, amb conseqüències sovint negatives tant per la mateixa feina com per la vida i la salut del treballador. Aquesta situació es pot donar, per exemple, quan una empresa imposa a l’empleat una sobre càrrega de treball, provocant l’anomenada ‘síndrome de treballador cremat’ (‘burnout’), reconeguda com una malaltia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), amb símptomes, freqüents, com ansietat i depressió, que originen moltes baixes laborals. Situació que sol mantenir-se per la por de l’empleat a perdre la feina, si es queixa.
Una cosa diferent és la gent què tota la seva vida gira al voltant de la feina, es podria dir que és addicta al treball, que s’autoexplota laboralment per voluntat pròpia (és el cas sobretot d’alguns autònoms).
El fet, però, és que no són conscients de la seva addicció, diuen que ningú els obliga i que s’ho passen bé a la feina. Són lliures de fer-ho, clar! Però ens podríem preguntar, què té d’agradable treballar més del compte? El cas és que la societat ho veu més com una virtut que no pas com una addicció i això la fa especialment perillosa.
Una jornada laboral de 55 hores o més a la setmana incrementa en un 35% el risc de patir un accident vascular cerebral i en un 17% la mort per una cardiopatia isquèmica
Els implicats solen confondre el plaer que senten treballant amb ser una persona feliç. I cal dir que no és el mateix plaer que felicitat. El plaer –com passa amb les drogues, el joc o el mòbil– és el que provoca, precisament, les addiccions. Una persona feliç és més difícil que caigui en una addicció.
Tot i que cada cas és diferent, sovint, aquesta obsessió per la feina té la funció de permetre a l’afectat fugir, evitar, allunyar-se, mentre treballa, de problemes personals o familiars no resolts. El lloc de treball esdevé un refugi, on l’implicat gaudeix d’un alt grau de control i on se sent competent amb què fa. La feina li aporta satisfaccions que, segurament, no troba fora del treball.
En aquest sentit, tant l’OMS com l’OIT (Organització Internacional del Treball) adverteixen que una jornada laboral de 55 hores o més a la setmana (en comparació a la jornada normal de 40 hores), incrementa en un 35% el risc de patir un accident vascular cerebral (atac de feridura, ictus) i en un 17% la mort per una cardiopatia isquèmica, malalties cada cop més freqüents als països desenvolupats. Sovint, l’addicte a la feina perd (per estrès, fatiga, manca de temps...) interès a portar a terme activitats relacionades amb l’oci, la pràctica d’esports, la conciliació familiar, les relacions d’amistat...
Recordem que l’any 1919, arran d’una vaga dels treballadors de la Canadenca –l’empresa que produïa i distribuïa electricitat a Barcelona– el moviment obrer va aconseguir una fita històrica: la jornada laboral de vuit hores amb caràcter general, que va acabar aplicant-se a tot l’Estat espanyol, convertint-lo en pioner a establir-ho per llei.
Tot, malgrat la intransigent resistència de la patronal que, aleshores, se sentia encantada amb la jornada força habitual de 12 hores, que podia arribar a 16 en diversos sectors. Finalment, l’anomenada doctrina dels tres vuits: vuit hores per a treballar, vuit per a descansar i vuit pel lleure i per formar-se, es va acabar imposant. Les empreses van comprovar que amb la reducció de jornada s’incrementava, inesperadament, la productivitat.
Avui dia els treballadors volen compaginar la seva vida personal amb la laboral, que exigeixin unes condicions de treball dignes i que no estiguin disposats a viure per treballar
Actualment, empreses de diversos països (entre ells, Espanya) han mostrat interès a implementar la jornada laboral de quatre dies (32 hores) a la setmana, mantenint el 100% el salari.
Això és el que han fet, per exemple, 61 empreses (de diversos sectors i dimensions) del Regne Unit en portar a terme, durant sis mesos, una prova pilot que afectava uns 3.000 treballadors. Els resultats han estat molt satisfactoris. Tant és així, que la majoria d’aquestes companyies (el 92%) han dit que volen continuar amb aquesta reducció de jornada, atesos els beneficis que tant els treballadors com les empreses han obtingut.
La majoria dels empleats manifestaven la seva satisfacció per la millora del seu benestar emocional: disminució dels nivells d’ansietat, fatiga, problemes d’insomni i, en general pels beneficis en la salut mental i física. Així mateix, valoraven el fet de poder gestionar millor el seu temps, la qual cosa feia que la conciliació familiar, l’educació dels fills, les relacions socials... resultessin molt beneficiades. Destacaven, també, l’estalvi en despeses, per exemple, en transport.
Per la seva part, les empreses constataven, a més d’un estalvi d’energia, menys absentisme laboral, disminució en un 65% de les baixes per malaltia, plantilles més estables, un increment del sentit de pertinència dels empleats a l’empresa... tot el qual es traduïa en un increment de la productivitat i una major eficàcia en la gestió.
Aquestes dades mostren que es pot treballar igual o millor en menys temps. Que no és cap disbarat reduir la jornada laboral. L’exemple ens el dona l’OCDE, segons la qual, l’any 2019, un treballador espanyol treballava de mitjana 300 hores a l’any més que un treballador alemany. En canvi, mentre la productivitat a Espanya era de 48€/hora, la d’Alemanya era de 61€ de mitjana.
Malgrat tot, hi ha persones que estan convençudes que el que cal és, fins i tot, incrementar l’horari de treball i tornar a èpoques pretèrites. Alguns fan valdre el seu propi exemple o el dels seus pares quan, durant la postguerra (el temps del pa negre, la fam, la ‘cartilla’ de racionament, l’estraperlo...) van haver d’arremangar-se per tirar endavant la família. Parlen del «pluriempleo», de les interminables hores extraordinàries, d’austeritat, de sacrifici... que, amb els anys, va significar, per a moltes d’ells, una millora de la seva economia i de les condicions de vida.
Té el seu mèrit, òbviament. Segurament, no van tenir altra opció. Però no es fan càrrec que avui dia –en què les circumstàncies són tan diferents– els treballadors vulguin compaginar la seva vida personal amb la laboral, que exigeixin unes condicions de treball dignes i que no estiguin disposats a viure per treballar, com els hi va tocar fer a generacions anteriors.
