Anaven arribant missatges de l’empitjorament de la pandèmia, de recomanacions insistents per vacunar-nos acompanyats de queixes de ciutadans que s’havien desplaçat als llocs assenyalats i no podien rebre la vacuna perquè s’havia esgotat i els que ens anuncien la implantació de mesures poc agradables amb relació a l’oci nocturn i a la llibertat de moviments.
Han dit per la ràdio què caldrà fer per prevenir la disseminació de la malaltia. Reduir aforaments als restaurants i bars, tancament de l’oci nocturn i toc de queda. Totes aquestes mesures pendents de la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Em poso a revisar articles passats i actuals sobre el tema.
El primer que rellegeixo és el que vaig escriure al diari fa deu mesos i que titulava Des del meu confinament. Les pandèmies han acompanyat sempre els éssers humans. La literatura d’aquests patiments és abundant i ensenya que el comportament humà sempre és el mateix; uns que volen escapar de la desgràcia i marxen i uns altres, el grup més nombrós, que es queden per força i són els que solen patir amb més intensitat els efectes indesitjables. I encara hi ha un tercer grup, el més petit, que són els que s’enriquiran traient profit de la situació i del patiment humà.
Una altra constant en aquests tràngols la trobem en les decisions que prenen els nostres governants. Decisions realment complexes, però sovint poc reflexives i contradictòries, fruit de la pressió, d’assessors amb molta capacitat d’influir i mancats de visió global i social.
Aquest article, que recordava la meva última època laboral on m’havia d’implicar en la presa de decisions i comunicar-les per implementar-les, l’acabava dient: «i malgrat que no comparteixo totalment les seves decisions, les acceptaré al cent per cent perquè entenc la dificultat i la incertesa del moment».
La segona relectura és la d’un article de Juan Gervas a Acta Sanitaria el març de 2020 amb el títol ‘Medidas contra el coronavirus: tan drásticas que pueden provocar más daño del que evitarán’, i el que hi deia em ve molt a mà en el moment actual. L’autor era molt crític amb les decisions del govern i volia fer evidents les conseqüències negatives que ens portarien pel que fa a salut laboral i mental.
Revisant les seves prediccions trobo encerts i errors. Entre els encerts, citaré algunes de les afirmacions que comparteixo:
- Encara que tanquem totes les fronteres, el virus es disseminarà igualment.
- No ens aportarà res de bo recloure la gent en domicilis on hi ha pobresa, falta de menjar o violència de qualsevol mena.
- Què farem amb la gent que no té on viure? És una broma de mal gust obligar que es quedi a casa algú que no en té.
- Podem ocasionar un gran patiment a la gent que viu sola.
- Les mesures de tancament afectaran molt menys les classes benestants amb domicilis ben dotats i confortables.
- Les petites empreses i les que van tirant com poden amb beneficis minsos, acabaran tancant i generant atur.
- Les dones patiran més. Són el col·lectiu més important en el sistema sanitari i en els treballs precaris; cambreres, «kellys», netejadores, cuidadores, ja sigui cobrant un salari o cuidadores de gent gran o d’infants, etc.
- Hi haurà un increment de la desigualtat, de la pobresa, de la xenofòbia i de la pèrdua de salut mental.
- Farem un món amb fronteres cada vegada més rígides.
Vistos avui en dia tots aquests mals auguris, em sembla que s’han confirmat amb escreix.
A parer meu, que no és el d’un expert, aquestes pautes, algunes ja establertes i repetides, ens ajudarien a sortir d’aquesta situació amb menors danys sanitaris i econòmics.
-Val la pena recordar que les pandèmies ens han acompanyat històricament i que seguiran visitant-nos de tant en tant.
-Aconsellaria a les autoritats que no tanquin res, que no hi hagi toc de queda i que estiguin amatents a la problemàtica social que em sembla més greu que la sanitària.
-Seria desitjable que a l’equip d’assessors hi hagués gent coneixedora de la problemàtica social i no només se centrin en la sanitària.
-No oblidaria cap de les mesures higièniques.
-Promocionaria les vacunes per tal d’aconseguir el màxim nombre de vacunats.
-Evitaria les reunions innecessàries.
-No deixaria de veure la gent estimada, sempre que això no generés angoixa.
-Respectaria i seria tolerant amb les diferents reaccions humanes davant la por a emmalaltir.
-Seria crític i alhora comprensius amb les autoritats sanitàries intentant entendre la dificultat del moment.
-Seguiria escrupolosament les ordres que anéssim rebent, malgrat que no hi estem sempre d’acord.
I que Déu ens agafi confessats!