Una vaga de fam autodestructiva

La decisió de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn -tots empresonats a Lledoners- de declarar-se en vaga de fam és molt lamentable. És comprensible que la desesperació provocada per una situació de presó preventiva molt difícil de defensar jurídicament i humana provoqui decisions poc raonades, però els nombrosos assessors dels polítics empresonats podien haver-los estalviat aquest patiment, a ells i a les seves famílies. Una vaga de fam és un determini de doble tall. Per tal que sigui eficaç, cal dur-la fins a les últimes conseqüències amb el risc de lesions físiques irreversibles. Realment val la pena aquest sacrifici? La situació dels polítics empresonats no serà sostenible gaire temps més per a l’Estat espanyol. Només ha faltat que tornin a enlairar-se els aligots d’extrema dreta per accentuar les sospites de carències democràtiques d’un estat que no va fer bé la digestió de la dictadura (allí tenim encara la tomba de Franco sense saber com passar pàgina). Una vaga de fam és un instrument autodestructiu, un mètode de batalles antigues que empitjorarà la situació dels presos, de les seves famílies i també de Catalunya. No és temps d’heroismes suïcides ni de sacrificis patriòtics. Si ens creiem la democràcia, si ens creiem Europa, la lluita ha de ser política. Racional. No són hores de fer el Xirinacs.