Vella història de parlar bé i malament. El fundador de “La Caixa” volia netejar la llengua

És un conjunt de rajoles de ceràmica blanques i blaves. Sant Jordi les encapçala. Les seves lletres diuen: «Alabat sia Déu. Per vostra pròpia dignitat i respecte als altres. Parleu bé». Signa la Lliga Espiritual contra el Mal Parlar. Contemporània de la Lliga del Bon Mot, és un vestigi de fa un segle i mig. Es conserva a poques poblacions catalanes i a algunes cases particulars. Coincideix amb el llibre i l’exposició que rememoren els 150 anys de Francesc Moragas, fundador de “La Caixa” i altres obres socials com la Lliga del Bon Mot, dedicada a la lluita contra les paraules grolleres, els renecs i les blasfèmies.

Fundada a Barcelona l’any 1908 i finida el 1963, va fer campanyes a favor del ben parlar a molts municipis de Catalunya, Mallorca, València, Euskadi i Castella. Fa poc, Josep Ramon Correal recordava la seva història, quan editaven una revista, cartells, fullets i feien conferències a escoles, biblioteques, ateneus i un míting a Tarragona. Després, el franquisme va resumir i traduir aquell lema català pel més contundent: «Prohibida la blasfemia y la palabra soez». Ara volten pels jutjats i pels mitjans de comunicació plets i querelles a causa dels presumptes delictes d’injúries o d’odi contra els sentiments religiosos. 

Catalunya conserva una llarga tradició escatològica i irreverent

Quan va néixer la Lliga del Bon Mot, anticlericals, menjacapellans i partidaris de les paraulotes, les grolleries i l’escatologia la van rebatejar com Lliga del Bon Rot. No en va, Catalunya conserva una llarga tradició escatològica i irreverent. Comença per fer cagar el tió a la mainada i posar caganers al pessebre. I continua amb clàssics de la cultura popular com El renegaire (El Trobador Català). O la famosa versió satírica de Pitarra sobre Jaume I el Conqueridor, que la crítica de la seva època va considerar bruta, eròtica, escatològica, grollera, irreverent, obscena, ordinària, ofensiva, escandalosa, etc. Tot allò que combatien els defensors de la religió, la moral, l’honor, els bons costums i la bona educació. Actualment, el debat sobre les bones i males paraules continua viu entre el públic, la crítica i els estudiosos de la filologia.

Amb llarga fama de catalans malparlats, l’any 1980 la professora Carme Plaza va publicar l’estudi El renec i la paraulota dels pagesos a Barberà de la Conca, i en un sol poble va identificar dues-centes paraules i cinquanta expressions molt allunyades de les bones maneres. L’any 1990, l’erudit Jaume Fàbrega va organitzar un concurs de renecs a Vic, preocupat per «la desaparició del riquíssim repertori de renecs, paraulotes i flastomies de Catalunya, València i les Balears». Reivindicava renegar només en català. Proposava fer un diccionari de renecs catalans com ara El Soez o el Diccionario secreto de Camilo José Cela en castellà. I oferia aquesta llista de sinònims: «paraulotes, paraules gruixudes, grolleres, despectives, denigrants, blasfèmies, flastomies, blastomies, turpiloquis, excrecions, injúries, imprecacions, invectives, fàstics, malediccions, penjaments, blasmes, improperis, retrets, vituperis, amenaces».

Comença per fer cagar el tió a la mainada i posar caganers al pessebre

Quan TV3 va començar a emetre la sèrie Plats bruts, un grup de mestres va detectar quasi dues-centes paraulotes a cada episodi. Front l’allau de crítiques, la direcció va establir que no es podia dir hòstia més de tres vegades a cada programa. Anys abans, a Torroella del Montgrí hi vivia un personatge popular i singular que escenificava i encadenava renecs durant més de vint minuts. Quan va portar el seu nen a escola, les monges van escoltar el seu vocabulari bàsic, es van esparverar i el van expulsar.

El blog especialitzat La panxa del bou constata que el teatre, el cinema i la televisió han incrementat l’ús repetitiu de paraulotes i lamenta l’empobriment semàntic que comporta incorporar barbarismes i nous insults. Malgrat que el primer diccionari Fabra evitava tot mot malsonant o groller, l’actual vulgarització i excés de paraulotes i insults és preocupant.

Sense puritanisme ni carrincloneria, Correal suggeria: «Tal com va l’ús del llenguatge als nostres parlaments i a les nostres xarxes socials, potser haurem de recuperar l’original objectiu del Bon Mot». Seria possible, en nom de l’estètica, la bona educació i el respecte col·lectiu?

* Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador d’Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a l’Empordanet.