"Afirmem que hi és": Historiadors qüestionen que no s'excavi la possible fossa franquista de Reus

La negativa de Direcció de Memòria Democràtica a excavar la possible fossa franquista de Pich Aguilera, degut a la falta d’una localització concreta, ha despertat la indignació dels historiadors locals experts en memòria històrica. Situada a l’antiga fàbrica tèxtil, davant de l’Antiga Escola de Treball (actual Institut Baix Camp), està recollida al Mapa de Fosses de la Generalitat. «Amb la documentació i testimonis que tenim podem afirmar que allà hi ha una fossa», assegura l’historiador Axel Baiget, un dels autor de l’informe inclòs al Banc de Memòria Democràtica.

Els primers mesos després del cop d’Estat, l’antiga Escola del Treball de Reus va funcionar com a espai de repressió i reclusió d’alts càrrecs republicans. El principal testimoni escrit d’aquests fets és el del reusenc Antoni Batlle, militant d’Estat Català, el qual hi va tenir empresonat un dels seus onclesat. Segons va escriure ell mateix l’any 2001 al diari El Punt, els presoners que morien a causa de les tortures eren llançats a un pou. El 1951, en plena sequera, el propietari de la fàbrica Pich Aguilera va proposar a Batlle intentar recuperar l’aigua d’aquell pou, construït a principis del segle XX. Un parent de Batlle va baixar-hi i, segons el seu relat, va descobrir-hi restes humanes al fons.

La documentació oficial certifica que aquell indret va ser un camp de concentració. L’historiador reusenc Joan Navais explica que a l’Arxiu Municipal de Reus s’hi conserven rebuts d’oficials del règim que sol·licitaven «racions de pa per als presoners, llistats de membres de batallons de treball forçat i fins i tot peticions dels serveis administratius reclamant una màquina d’escriure».

És un dels sòls pensats perquè la Generalitat pugui constuir-hi habitatge social

Navais va tenir l’oportunitat de conèixer personalment l’Antoni Batlle abans de la seva mort. «Quan parlava del pou, se’l veia molt afectat”», recorda. També subratlla que «Reus va ser un dels camps de concentració més grans de l’Estat, amb milers de republicans represaliats, i aquest és un dels episodis més desconeguts». Segons el testimoni, un cop descobertes les restes al fons del pou, el propietari Felip Pich Aguilera va decidir tapiar-lo: «Aleshores encara hi havia molta por».

Amb tot, Navais apunta que la recerca per localitzar el punt exacte de la fossa seria «relativament senzilla».Segons explica, n’hi hauria prou amb localitzar un plànol de l’època de les antigues naus industrials o consultar arxius municipals que conservin documentació sobre la xarxa de pous, com podria ser el cas d’Aigües de Reus: «Si no es fa cap recerca, és evident que no es podrà obtenir una localització concreta. No es pot trobar a cop d’ull».

Una descripció reveladora

El testimoni d’Antoni Batlle, recollit al Banc de la Memòria Democràtica, descriu el pou amb unes dimensions de dos metres de diàmetre i uns cent de profunditat. «Entre l’Escola de Treball i les naus industrials hi havia un corredor sense edificar, tancat per una reixa, a la vora del qual s’obria un pou molt gran, destinat a proveir d’aigua els acabats dels teixits que es fabricaven al Vapor Vell», va escriure.

També va detallar un element que podria resultar clau per ubicar-lo: «A pocs metres del fons, s’hi va construir un coll de mina que travessava el passeig Sunyer i, per un corredor tancat amb una reixa de ferro, anava a parar sota la riera de Maspujols.»

És un símptoma de la manca de voluntat i recursos de les polítiques de memòria d’aquest país

Per tot plegat, Navais considera que el fet que no s’hi contempli una prospecció «és un símptoma de la manca de voluntat i recursos de les polítiques de memòria d’aquest país». L’etnògraf reusenc Salvador Palomar afegeix, al seu torn, que «la memòria històrica fa nosa quan es tracta de terrenys destinats a promoció urbanística». Cal recordar que aquest solar figura registrat a la Generalitat com a possible sòl inclòs on construir habitatge de lloguer assequible.

Axel Baiget, professor d’història de secundària, va ser contractat pel Memorial Democràtic per documentar les fosses franquistes del Camp de Tarragona. Pel que fa al cas de la Pich Aguilera, és taxatiu: «Tenim la fossa com a real, el que ens falta és geolocalitzar-la. Estem parlant d’una fossa al ple centre de Reus i al costat d’un institut. Si realment creus en la memòria democràtica i en la dignificació d’aquestes persones, cal fer una prospecció arqueològica per trobar el pou. És un terreny molt acotat.»

Banc d’ADN de familiars despareguts

D’altra banda, Marc Antoni Malagarriga és impulsor del Banc d’ADN de familiars desapareguts de la Guerra Civil, amb l’objectiu de recollir mostres genètiques de familiars directes per facilitar la identificació de restes exhumades. Ell hi participa com a donant per intentar identificar el seu oncle Guillem Malagarriga Ribalta, desaparegut el 1938  en un camp de concentració del SIM al front del Segre.

Malagarriga sosté que la Generalitat no està complint amb el mandat del Comitè contra les Desaparicions Forçades de les Nacions Unides, que estableix que els Estats han de liderar activament l’exhumació i identificació dels desapareguts com a obligació jurídica. Subratlla que no existeix cap requeriment legal vinculant a l’Estat que l’obligui a dur a terme exhumacions sistemàtiques de fosses comunes, la qual cosa condueix a una pràctica residual i poc estructurada.

Cal dignificar aquest espai com a acte de reparació històrica per a les víctimes

El Departament de Cultura de la Generalitat li va facilitar dades sobre exhumacions realitzades entre 2008 i 2018: «De 1.500 prospeccions, només es va dedicar un 1 % al període històric de la Guerra Civil. A més, de les 1.004 fosses ja registrades, només s’ha intervingut en un 8 %», apunta Malagarriga, que assegura que la Generalitat contracta empreses privades per fer aquestes exhumacions i que l’administració treballen amb un calendari «fixat».

Així mateix, l’historiador i arqueòleg reusenc Joan Olivella ésde les persones que més ha aprofundit en la investigació sobre la possible fossa del Pich Aguilera. Es mostra voluntari a col·laborar en una prospecció sobre el terreny i fa una crida a la ciutadania: convida qualsevol persona que tingui un testimoni -sigui directe o transmès per familiars- a fer-lo públic per refoçar la pressió social. «Cal dignificar aquest espai com a acte de reparació històrica per a les víctimes. Els seus familiars també es mereixen saber què els va passar. És més important que mai fer pedagogia, especialment amb l’augment dels discursos d’odi i les polítiques d’extrema dreta».