Salvador Juanpere i la força tel·lúrica dels orígens

En un dels carrers més estrets de Vilaplana, l’escultor Salvador Juanpere (Vilaplana, 1953) hi té el seu petit refugi artístic. L’anticceller d’una casa de poble, al soterrani, és l’espai autorefrigerat que alberga el museu que repassa l’obra d’aquest prolífic artista, criat a Reus i vivint a cavall entre el Baix Camp i Sant Cugat del Vallès des de fa més d’una dècada.

A l’altra costat del carrer hi té llogat uns baixos que són el seu taller de creació, allà on juga amb els materials. De petit, la seva afició era dibuixar i, per això, el seu pare el va apuntar de pet al Centre de Lectura, «el seu lloc de descobriment» de les arts, ja que allà hi va fer la seva primera exposició i hi va tenir les primeres experiències.

El seu talent innat pel dibuix el va portar a estudiar Belles Arts a Barcelona, on va fer la carrera de pintura. «Semblava la conseqüència lògica», explica des de Vilaplana. En un moment crucial de la seva formació, Juanpere va prendre nota dels seus orígens per inclinar-se cap a l’escultura: el seu pare era pagès i li agradava manipular materials per fer marges, mentre que el seu oncle regentava una pedrera a Vilaplana. A més, el seu entorn, la Mussara, «aquesta gran mola tel·lúrica de pedra», va impactar directament en el seu destí. També el fet que a Reus hi hagués foneries de bronze i ferro colar. El context ideal, va pensar just després d’acabar la carrera.

M’apassiona l’escultura perquè hi cap tot. Els materials ja et porten una història i un llenguatge

«M’apassiona l’escultura perquè hi cap tot. Quan treballes amb la pedra, la fusta o el ferro colat, els materials ja et porten una història i un llenguatge. En canvi penso que la pintura és molt més intel·lectualitzat perquè tu tens una tela en blanc i allà ja hi has de col·locar tot un món». Així explica Juanpere la seva passió per manipular materials, donar-los forma i dotar-los de significat. Ha treballat amb fusta, ferro, bronze i últimament, explica, amb marbre i «tallant peces de pedra».

Coetani de Jaume Plensa

Amb una trajectòria extensa, a Juanpere –company de generació de Jaume Plensa– se’l considera figura clau de la «nova escultura catalana» dels anys vuitanta, ha construït una trajectòria marcada pel diàleg entre el minimalisme i l’arte povera. En els darrers anys, ha convertit l’ofici escultòric en tema central, poetitzant eines i suports amb materials nobles, com a Gli instrumenti dell’arte (2005). Sobre Plensa, el considera «un company de generació», producte dels seus anys a Barcelona. «El fet d’anar a estudiar a Barcelona em va obrir camí i conèixer companys de generació, tot això també em va estimular molt».

Amb un enfocament metalingüístic i cites d’artistes com Bernini, Beuys o Brancusi, la seva obra reflexiona sobre els processos, la memòria i la vigència de l’escultura. Ha treballat des de peces de petit format fins a obra pública, com Viatge global, viatge local, viatge personal (2008), instal·lada a l’estació de Roquetes del metro de Barcelona, on 487 plaques perforades evoquen la memòria del barri amb la força d’un subratllat fluorescent.

A Reus, entre d’altres, és autor del conjunt escultòric de la plaça del Nucli, coneguda popularment com la plaça de les Baldufes, o l’obra instal·lada a la biblioteca Pere Anguera, P.E.R.E., lletres esculpides en marbre i claus de bronze. Al marge de galeries particualrs, Juanpere té obres, entre d’altres, al Museu de Tarragona, MACBA i la col·lecció de CaixaBank. «El que he fet sobretot són autoencàrrecs que després poden anar a parar a institucions, galeries públiques, privades o me les quedo jo".

No entenc aquesta gent que el vol fer sant [Gaudí]. Em sembla un despropòsit perquè no ho necessita

Projectes a l’horitzó

En l’actualitat, aquest escultor vilaplanenc té projectes ambicions en ment. De cara l’any que ve, té pensada una obra dedicada a Antoni Gaudí, que vol estrenar el dia que es commemori el centenari de la mort, el 10 de juny de 2026. I avisa que vol posar el dit a l’ull al voltant de la «mitificació». «Especialment a tota aquesta. gent que el vol fer sant, que em sembla em sembla un despropòsit perquè ni ho necessita ni ho entenc». En paral·lel, Juanpere està treballant en una obra davant la «hipocresia» per la barbàrie que s’està vivint a la Franja de Gaza. Està polint una fulles en marbre que serveixen per tapar les vergonyes del món. «Com a artista a vegades em sento malament d’estar fent aquests dibuixat, mentre està passant aquest desastre i no el puguem aturar». Realment es mostra desesperat: «No sé què fer; l’únic que puc fer és això, una escultura, comunicar-ho i fer una petita crítica».