«Fins a cert punt, les experiències religioses de Gaudí van ser necessàries per a la Sagrada Família»

Pot fer cinc cèntims de l’o’bra?

Novel·lo la història d’amor entre la neboda de Gaudí, Rosetta, i en Pau, que és un noi del carrer. Està ambientada dins la construcció d’una església, d’una catedral, la Sagrada Família, dins la construcció d’una ciutat, l’Eixample de Barcelona, segle XIX. La ciutat multiplica per quatre els habitants, es trenca la muralla medieval, i dins de la construcció d’un món o de la destrucció d’un món: segle XIX, desastre de les colònies, retorn de les ideologies, conflictes socials, anarquia, comunisme, socialisme... És una novel·la matrioska.

Ficció o realitat?

Hi ha bastants personatges de ficció i altres que són reals, però als quals hem aportat moltes coses. Rosetta, per exemple, és un personatge del qual es coneix molt poc: només que va quedar òrfena als tres anys, que Gaudí la va acollir, que era considerada una noia oligofrènica i que va morir jove, probablement amb problemes relacionats amb l’alcohol. De Gaudí se’n coneix més. He intentat que els personatges reals i els ficticis poguessin dialogar en una novel·la en què invento una trama, però tenint en compte que parlem del segle XIX, a Barcelona hi havia diaris, registres gràfics, gravacions... No puc muntar una trama amb una nau espacial perquè no seria creïble.

Gaudí, per desgràcia, mai no va tenir cap aprenent

És veritat, però també és cert que tant Rosetta com Pau, la història d’amor que viuen, els uneix d’alguna manera: els uneix la bellesa, l’art. Rosetta és una mena de Pepito Grillo de Gaudí, que li recorda que ha de continuar sent un nen per seguir inventant. I Pau és un nen condemnat a morir o a podrir-se al carrer o a convertir-se en un delinqüent, i també el redimeix d’alguna manera dient-li que és un portent a l’hora de tallar. Això els porta al fet que l’art, la bellesa, la necessitat de fugir de les seves vides trencades, els porti a trobar-se amb Gaudí, que els acull i que d’alguna manera també aprèn d’ells.

Una Barcelona suggerent.

Em sembla que la Barcelona del XIX és un personatge en si mateix. Explica el pla Cerdà, es fa l’Eixample, és una ciutat en construcció que, a més, acull moltíssima gent. En aquells anys es produeix la bomba al Liceu, la lluita amb la burgesia, i és clar, el personatge de la ciutat en moviment i en construcció, com la Sagrada Família, a mi m’ha semblat molt suggerent. I també el XIX a Barcelona repeteix alguns dels esquemes que, lamentablement, estem vivint avui.

«Gaudí construïa la seva pròpia vida a mesura que aixecava la seva obra»

Quins?

Estem veient com aleshores, com ara, els rics de l’època estan convencent els pobres de Barcelona que hi ha altres pobres que venen de fora, més pobres que ells, que són els culpables de la seva pobresa, entre altres coses per fomentar una lluita i que els beneficiats siguin ells, com està passant absolutament ara. Hi ha moltes lliçons del XIX que no hem estudiat prou,

Què ha après de Gaudí?

És un geni, un artista i té una vessant religiosa que es va imposant paulatinament a partir de les obres de la Sagrada Família, sobretot arran del desengany amorós que té amb Pepeta Moreu i de consagrar-se a la construcció de la basílica. S’ho va prendre molt seriosament, fins a l’obsessió, i va estudiar tot el que calia estudiar. Sense estudiar teologia, es va convertir en un home que sabia molt de la història d’Israel del segle I, de l’Antic Testament... Cada detall de la façana del Naixement és una lectura de l’Antic Testament en pedra. A l’època en què escric, Gaudí intenta conciliar totes les ànimes: l’arquitecte que vol ser famós, el cristià que vol transcendir, el pare de família amb Rosetta —una família que mai va tenir perquè mai es va poder casar— i una persona que va construint la seva pròpia vida a mesura que construeix la seva obra.

I del Gaudí cristià?

És veritat que a mesura que Gaudí es fa més gran i es tanca en l’univers de la Sagrada Família també s’intenta quedar amb l’essencial. Intenta que l’obra sigui part de la seva vida. Fa dejunis brutals, porta silici, participa molt en l’eucaristia. No crec que es converteixi en un radical eclesiàstic. Si el Gaudí del segle XIX visqués avui, probablement et diria que sí, però l’època donava per a persones que tenien experiències religioses molt fortes, i Gaudí la va tenir. Crec que fins a cert punt era necessària per fer la Sagrada Família. Però és veritat que hi ha una evolució cap a una major religiositat a mesura que va complint anys i es queda sol construint la Sagrada Família.

La seva relació amb Reus...

És veritat que els grans genis —i la història ho demostra— molt poques vegades han estat profetes a la seva terra, i crec que a ell li va passar com a Leonardo da Vinci, com a Miquel Àngel: als seus llocs d’origen no van ser prou ben entesos, com va passar amb la reforma de la façana del Santuari de Misericòrdia.

Però no només Reus.

No es pot entendre el Gaudí sense el Gaudí que, malalt o en els seus estones lliures, viatja, coneix aquesta zona, coneix la natura, s’impregna de la flora i de la fauna de la zona. És evident. Gaudí és un personatge universal, però tots els personatges universals tenen els seus bressols, i el bressol cultural i, d’alguna manera, natural de Gaudí és aquesta zona. Això és innegable.