Circuit de microteatre: finestres domèstiques obertes a l’excentricitat

Amb l’arribada del capvespre reusenc, quan la ciutat semblava afluixar el pols per deixar lloc a la fresca d’un novembre càlid, el Festival de Teatre Breu organitzat per 4rts de Teatre va obrir per als assistents un itinerari singular: una gimcana escènica que convidava els espectadors a desplaçar-se, a escoltar, a espiar, fins i tot, les cambres íntimes d’allò quotidià. Cada parada era una finestra que s’obria cap a situacions aparentment domèstiques, però que adquirien un relleu excèntric, gairebé irònic, per exercir amb subtilesa el seu punt de crítica de l’actualitat.

Els assistents vàrem caminar entre propostes que flotaven entre l’humor i la inquietud, entre la llum d’una realitat que reconeixem i la distorsió que ens obliga a mirar-la d’una altra manera. Aquesta varietat temàtica que abraçava des de la convivència en una crisi de rendes fins a les esquerdes del vincle laboral, passant per microdrames i petites epopeies sentimentals de ressorgiment personal, es veia amplificada per una posada en escena que s’adaptava amb intel·ligència als espais cedits: sales petites, racons improvisats, galeries que esdevenien escenaris, i fins i tot finestres que actuaven com a veritables marges narratius.

La interpretació destacava una naturalitat gairebé domèstica, identificable, que jugava a fer creure que allò que passava podria haver ocorregut un minut abans que els ulls dels espectadors hi arribessin.

La proximitat física que oferien els espais reduïts convertia cada peça en un exercici de complicitat immediata entre actors i espectadors. En grups petits, el públic es trobava immers dins l’acció fins al punt que les mirades, els silencis i els gestos s’entrecreuaven amb una naturalitat desarmant. Totes les obres incorporaven algun instant de participació activa: una pregunta inesperada, un objecte que passava de mà en mà, una rèplica que exigia resposta, i aquesta interacció subtil feia que el límit entre escena i pati de butaques s’esvaís.

Així, el teatre esdevenia un acte compartit, una mena de pacte momentani en què els espectadors deixaven de ser testimonis per convertir-se en còmplices indispensables del joc teatral.

La jornada va culminar a la Llotja, habilitada per a l’ocasió com a zona de gastroteatre. Allà, el públic es retrobava al voltant d’un tast de quatre tapes inspirades en les quatre obres representades, un diàleg subtil entre gastronomia i dramatúrgia, acompanyades d’una selecció acurada de vins de la DO Priorat. Entre brindis, comentaris postfunció i música d’animació constant, es va celebrar l’entrega de premis, que va posar un punt i seguit festiu a una vetllada que va fer del teatre breu un circuit sensorial, crític i celebratiu.

El festival ha demostrat una vegada més que, quan l’escena s’inscriu dins la ciutat i la ciutat s’obre a l’escena, el teatre pot esdevenir una forma de cartografia emocional compartida: un mapa fet de passos, mirades i petites revelacions domèstiques.