Adolescents, ajudar-los a créixer i estimar-los

«No és que els oblidem ara. Jo diria que sempre els oblidem. La societat acaba dividint-se entre majors i menors d’edat, per dir-ho d’alguna manera i amb els adolescents no sabem què fer-ne». Jaume Funes  (jaumefunes.com) coneix bé els adolescents. Periodista, psicòleg i educador, porta mitja vida parlant amb ells i, sobretot, escoltant-los.

Fruit d’aquest interès i d’aquesta interacció és una àmplia bibliografia així com xerrades i conferències especialment dirigides a pares i mares, una de les últimes organitzada des del reusenc Casal de Joves La Palma. Pel que fa als llibres, el darrer publicat és Estima’m... Però vull saber-ne més (Columna Edicions. Grup 62. Editorial Planeta), en el qual parla de fer abraçades i petons, passar de les drogues i ser persona en un món digital.

Encara que no sempre tenim el temps, la possibilitat, la calma i el moment de gestionar aquestes vides, la realitat és que necessiten adults

Petons i abraçades? Funes fa l’exercici de ficar-se en la pell d’aquests joves, encara no adults. Com s’ha de fer ara? «Posant una espelma a Santa Rita, patrona dels impossibles», bromeja. «Si estan a casa, els que poden estan connectats a internet. Si surten és per fer-se petons i abraçades. És a dir, no ens aturem a pensar que és possible que hi hagi unes altres perspectives vitals. En qualsevol crisi s’intenta que es comportin com adults, suposant que el comportament adult fos sensat», manifesta l’especialista.

«Si ho deixéssim tot dins la dictadura de la salut -continua- tot estaria tancat, d’aquí a dos dies s’acabaria el virus. S’acabaria la vida també, però és que la seva és més que biologia. És interacció i risc».

Els problemàtics són els adolescents sols, els que no tenen ningú que els digui si els sembla bé o malament el que fan

Molt s’ha parlat durant la pandèmia de botellón, d’insolidaritat... «Per què no ho mirem des d’una altra perspectiva?», es pregunta Funes. «Per una banda, necessiten estar junts. Per l’altra, nosaltres anem acollonits pels perills, però per a ells el risc és un atractiu».

Dit això, defensa que la solució passa per la seva col·laboració. Per preguntar-los i implicar-los. «I deixar que s’equivoquin. Deixar que pensin com ho han de fer si han d’evitar relacionar-se. S’haurà de buscar una fórmula en la qual ells diguin la seva i que més o menys tinguin capacitat d’aplicar-la. Han de formar part de la proposta de la solució».

Tothom ha estat adolescent. Ja ningú se’n recorda. Per fer memòria, Funes obre l’interrogant de qui ha esperat a divuit anys per beure alcohol. «Ningú», respon. «Com si els pares no recordessin el complicat que va ser la primera vegada. I la desesperació, quan t’enamoraves i l’altre no et feia ni cas». En aquest sentit, una de les parts importants d’Estima’m... Però  vull saber-ne més són les drogues. «Drogues, sexe i rock&roll, els clàssics, amb alguna novetat, perquè la societat no és la mateixa que fa deu anys», diu.

Davant la vida i aquest període de creixement, l’educador recomana els pares i mares no tancant els ulls, no ignorar-los. Com se’ls pot ajudar? «A casa, més que donant consells, que no acceptaran de cap manera, deixant caure idees, de tant en tant barallant-se, dient el que es pensa, donant una opinió. Han d’escoltar idees, criteris i valors. En cas contrari estan en la total soledat».

Si ho deixéssim tot dins la dictadura de la salut tot estaria tancat, d’aquí a dos dies s’acabaria el virus. S’acabaria la vida també, però és que la seva és més que biologia. És interacció i risc

Malgrat que toquin el dos i facin veure que no volen escoltar, Funes està convençut que és tot el contrari. «El que els dius, en realitat mires de fer-ho amb mà esquerra. I encara que davant teu diguin no, en el moment que desapareixen li estan dient al seu amic o aplicant-lo a la pràctica. Les coses acaben fent-les servir.  Aquest és el joc. Els problemàtics són els adolescents sols, els que no tenen ningú que els digui si els sembla bé o malament el que fan». En aquesta línia, també se centra en els nois i les noies que són especialment singulars, «que no tindran ganes de fer res al final de l’ESO o al mig de l’ESO», així com en els que han tingut una infància complicada.

Les pantalles tampoc no escapen a la seva anàlisi. Avantatge o inconvenient? «En realitat pocs adolescents estan literalment sols. No tenen paret, estan connectats contínuament». En aquest context, comenta que per alguns, aquesta situació pot ser un problema, ja que acaben en una dimensió de la comunicació virtual en la qual se senten còmodes. «Potser fora estaven aïllats o bé tenien problemes a l’institut o no acabaven de trobar-se bé i això ha reforçat l’aïllament presencial, encara que no l’aïllament de la relació».

L’escola és un centre d’aprenentatge, però fonamentalment un lloc per construir relacions

Justament el problema està en una única dimensió. «Les virtuals són importants, però alhora les de tu a tu. El no anar a l’escola ha tingut molts problemes, un dels més importants, tancar altres tipus de relacions». Així les coses, davant del debat d’escoles obertes, escoles tancades, ell ho té clar. « L’escola és un centre d’aprenentatge, però fonamentalment un lloc per construir relacions», per la qual cosa advoca per mantenir-les obertes. «Si bé alguns personatges que abans estaven sols han guanyat virtualitat, s’han de relacionar per evitar aquesta única dimensió. Perquè la vida no és això».

En qualsevol cas, el psicòleg i educador recorda els pares i mares que aquest període també passarà. Moltes vegades l’adolescència aguditza les personalitats, intenten aclarir-se. Però són tres o quatre primaveres», tranquil·litza. Alhora, alerta que «encara que no sempre tenim el temps, la possibilitat, la calma i el moment de gestionar aquestes vides, la realitat és que necessiten adults».