Albert Espinosa: 'Pensar en la mort dóna vida'

- Amb aquesta última novel·la tanca una trilogia de colors que va començar l’any 2008. Ha aconseguit el que es va proposar?

- Sí. Volia fer una història que parlés de tendresa, felicitat i amor, i el resultat ha estat brutal. Polseres vermelles ha estat una experiència irrepetible. I en el cas de El món blau. Estima el teu caos l’acollida està sent increïble. En l’àmbit personal el recorregut d’aquests set anys m’ha canviat, ja que cada color m’ha portat a un lloc diferent, i cada història es pot seguir per separat.

- Què ha canviat després d’escriure aquests llibres?

- Durant aquests anys ha estat molt interessant poder explicar part de la meva vida, i això m’ha ajudat a entendre-la millor. La frase inicial del llibre, «Sí, arrisca’t», resumeix el que he intentat a cada història. A més també és una evolució de la meva escriptura.

- En altres entrevistes ha explicat que aquest darrer llibre és el seu ‘Petit Príncep’. Què el caracteritza?

- És una història de molta vida, amb uns personatges que estan en una illa on passen coses molt fantàstiques i molt vitals. El Petit Príncep és un llibre que em va marcar i entusiasmar. Barrejar adolescents, vida i mort ha resultat una història que arriba al lector i que està canviant vides, igual que ha canviat la meva després de trobar el meu caos.

- Quan una persona s’enfronta a una malaltia, què representen els colors?

- Polseres vermelles sí que estava més centrada en la meva malaltia, i la resta de llibres resumeixen coses que he après. Woddy Allen sempre parla del seu «Manhattan Natal», i jo vaig créixer 10 anys a l’hospital i els llibres tenen part d’aquest món i de la gent que està lluitant.

- El llibre fuig dels hospitals per transcórrer en una illa. És millor lluitar en llibertat?

- El llibre comença amb una història més groga i més vermella, per després passar cap al blau. Parla de no tenir por, dels dubtes no resolts, de la gent valenta que es retroba i de la individualitat de poder escollir quin és el teu caos. Al final el sentit de la vida és saber per què estàs fet en aquest món.

- En les pàgines de la novel·la defensa que és millor viure sense normes. Es va posar límits a l’hora d’escriure el llibre?

- Els límits sempre són els mateixos, és a dir, que el teu caos no es carregui el caos de l’altra persona i la seva llibertat. Aquest caos és positiu sempre que no arrabassi el d’una altra persona. Cadascú ha de reinventar el sentit de la seva vida. És interessant preguntar-se sobre el que cadascú fa en un moment i en un lloc determinat. Els personatges busquen el seu camí i potser les regles que existeixen no són les que han de seguir.

- ‘No estem fets per aprendre a viure, sinó per aprendre a morir’. Com es pot aconseguir?

- S’ha de viure dia a dia i arriscar-se, d’aquesta manera trobes el camí que has de fer durant la vida. Pensar en la mort no és trist, et dóna molta vida, perquè si saps que el teu temps és finit faràs moltes més coses que si creus que és infinit.

- ‘Del món blau. Estima el teu caos’ arribarà a la gran pantalla.

- El projecte està molt avançat. Vull dirigir-la en anglès i espero començar el rodatge a finals d’any o principis de 2016. També està entre mans la possible adaptació en format sèrie a Itàlia. Crec que està bé tenir l’oportunitat de dividir per països la història.

- Diàriament rep milers de missatges dels seus lectors. Què és el més difícil de ser testimoni de totes aquestes històries anònimes?

- M’ho prenc amb calma. Dos dies a la setmana contesto sempre als missatges. És molt interessant perquè la gent obre el seu cor, des de molts països diferents. Al final és important gaudir perquè m’agrada tenir empatia amb aquestes històries. L’únic que em sap greu és no tenir més hores per contestar a tothom.