'Amb el Wing Chun, si penses et fas lent'

És especialista en Wing Chun. En què consisteix?

- És un estil marcial del Kung Fu, on es treballa la distància curta i s’optimitzen els moviments, és a dir, hi ha menys esforç físic i cerquem la contundència física en un atac. Equivaldria a la boxa oriental. En aquest món vaig començar amb 6 anys fent judo, després fent taekwondo, diferents modalitats del karate, boxa, full contact i eskrima. L’última es tracta d’una pràctica de defensa filipina amb pals i ganivets.

- I es va quedar amb el Wing Chun. Per què?

- Per la senzillesa, la facilitat de desenvolupament de l’estil i l’eficàcia. No és un estil marcial encarat a la competició, sinó que normalment hi ha torneigos específics, no com en el taekwondo i el karate. Està concebut per defensar-se.

- Quant de temps fa que practica aquest estil marcial?

- Uns 10 anys. Vaig iniciar-me a Vilafranca i després a Valls.Ara farà menys d’un any que hem obert, la meva dona i jo, el Centre Drac Blanc a Reus.

- Ha esdevingut tota una moda practicar arts marcials...

- En aquest cas, el Wing Chun té un sistema de treball centrat en la defensa al carrer. Pots sortir fàcilment d’una agressió de punys, puntades de peu... I tot amb un contraatac veloç, potent, directe i precís.

- L’ha hagut d’emprar al carrer alguna vegada?

- Mai. Les arts marcials et fa ser conscient que tens unes habilitats. Prefereixes no desenvolupar-les pel resultat catastròfic que pot patir la persona que rep la teva resposta. Els danys poden ser molt importants. Normalment, doncs, evites tot tipus de conflictes i et serveix per mantenir la calma i tenir confiança en tu mateix. Evidentment, la gent pensa que qui imparteix aquest tipus d’estil són persones agressives, i no és així. Els professors han de ser persones pacífiques, cerebrals i centrades, perquè saben quin és el potencial que hi ha.

- El pot practicar tothom?

- Sí, i precisament ho justificaré amb la llegenda dels seus orígens, els quals diuen que l’estil el va crear una monja del Temple de Shaolin. I és que quan l’exèrcit xinès va invadir i cremar el Temple, els monjos que hi vivien van fugir. Tots ells eren coneixedors de diferents estils marcials. D’allà va marxar el monjo Pak Mei, que dóna nom a un estil de Kung Fu, i aquesta monja que he esmentat. Ella va ensenyar el seu art a una jove anomenada Wing Chun. A l’aprenent la rondava un home que volia casar-se amb ella i, la monja en assabentar-se, li va proposar que reptés aquest senyor a un combat per la seva llibertat. Es van citar a la plaça del poble i la jove el va guanyar.

- I es va deslliurar d’ell... I com es va desenvolupar l’estil?

- Està basat en la lluita entre una grulla i una serp. La monja va deduir que els moviments serien interessants perquè una persona, independentment de la seva constitució, pogués enfrontar-se amb una altra més doble. No és un cos contra cos, s’aprofita la velocitat i els reflexos per sortir ràpidament de l’atac per tal de contraatacar amb més moviments.

- Què es el que practiquen els seus alumnes?

- Què és el més difícil?

- Costa adoptar les postures no interioritzades, són molt tècniques, però simples de practicar. S’ha d’entrenar la precisió, perquè no és un estil lent i hi ha molta acció. Amés, has de fer anar un bon treball neuromuscular, on has de preparar el cos per reaccionar sense pensar, perquè amb el Wing Chun, si penses et fas lent. Aconsegueixes estar alerta relaxat, i això és importantíssim, perquè tens els sentits desperts, i estàs atent sense cap estrès.