Boule i el trasllat dels difunts a Reus

La riquesa del patrimoni funerari reusenc continua amb més monuments de valor artístic, com el Mausoleu Boule, un dels primers conjunts funeraris del Cementiri General de Reus. 

Josep Boule, d’origen francès, va emigrar a Catalunya i es va establir a Reus, on va tenir molt d’èxit dedicant-se al sector de la fusta, que després va abandonar per centrar-se al món del vi. Boule va amassar una gran fortuna amb aquest negoci, ja que va ser un dels pioners en exportar vi a Anglaterra, Argentina i Brasil. Va ser un home de conviccions republicanes i col·laborava amb activitats benèfiques. Tot i que se sentia profundament reusenc, mai va renunciar a la seva ciutadania francesa. Abans de morir va vendre el seu negoci de vi a un dels seus gendres, Ramon Mayner.

L’estil neogòtic del mausoleu
El monument és d’estil neogòtic. Boule va escollir una construcció de marbre blanc amb una planta centralitzada quadrangular amb una simetria radial.

Per accedir al monument s’han de pujar tres esglaons de marbre d’una sola peça i que condueixen a una entrada amb una porta amb un arc de mig punt i un arc flamíger a sobre. Unes columnes adossades de capitells corintis amb decoració completen l’arquitectura de l’entrada al mausoleu. Una rosassa de 6 puntes incorpora la identificació de la propietat: ‘Boule y familia’. Sobre la porta d’accés hi trobem un àngel intercessor que ensenya «les súpliques dels justos que presenta davant la divinitat», escriuen Montserrat Flores i Marta López al llibre El Cementiri General de Reus.

L’interior del mausoleu està il·luminat per dos finestrals laterals amb vitralls (de vidre policromat) que condueixen la llum al centre de la cripta. Una cúpula de base octogonal cobreix el conjunt i a sobre, hi descansa una creu, que corona el monument. La coberta està envoltada per les tres virtuts teologals: tres figures femenines que suposen ser la fe, l’esperança i la caritat.

El trasllat de les restes del Roser
El nou cementiri de Reus no es va donar per totalment acabat fins que es van poder traslladar les restes del Roser. Les últimes inhumacions s’havien fet el 1870 però no va ser fins al 1897 quan es va autoritzar el trasllat. D’aquesta manera, Flores i López expliquen que l’arquebisbat va donar un termini de sis mesos per fer el trasllat a les famílies que volguessin portar les restes dels seus difunts al nou cementiri.

No va ser fins a l’any 1902 que es va construir una sepultura general per les restes que quedaven al Roser i que no havien estat reclamades per cap familiar, però les restes no hi van ser traslladades fins al 1919 i no sense una forta crítica ciutadana per evidenciar el retard d’un trasllat que hauria d’haver arribat molt abans.

Antics costums funeraris
Durant els primers anys de funcionament del nou cementiri també es van haver de resoldre altres qüestions, com els antics costums funeraris. Així, quan es va enderrocar l’antic convent de monges carmelites de la plaça de Prim, es van trobar dues sepultures que es van haver de traslladar a les noves instal·lacions funeràries, ja que la normativa havia canviat i ja no es podien fer enterraments dins de la vila i tampoc en convents ni monestirs. Va passar el mateix, segons expliquen Flores i López, al convent de la Providència, on es va trobar un cadàver que, un cop van haver passat dos anys de la seva inhumació, es va traslladar al cementiri general.

Una de les normatives que també es van imposar va ser que, si alguna família no disposava dels recursos funeraris per dur a terme l’enterrament del seu ésser més proper, l’Ajuntament se n’havia de fer càrrec, motiu pel qual sempre s’havien de tenir taüts disponibles.