Cambó, versió reusenca

L’empresari i polític Francesc Cambó només va tenir una filla, Helena, hereva per tant del seu llegat i de la seva immensa fortuna. Crida l’atenció, en tractar-se d’una filla única, que Helena Cambó tingués 14 fills al seu matrimoni. Cada any per Tots Sants, aquests 14 descendents, actualment escampats per arreu, reben puntualment un regal de la seva mare, que ja té 90 anys: una caixa de panellets de cal Padreny. L’afició pels panellets de la famosa confiteria reusenca s’explica perquè Helena Cambó es va casar amb un advocat de Reus, Ramon Guardans, ja difunt. Un dels seus fills, Rafael, va explicar aquesta anècdota familiar per encetar la presentació, divendres passat al Círcol, de la reedició del llibre d’Ignasi Buqueras dedicat al seu avi.

Ja fa molts anys vaig anar a entrevistar Ramon Guardans per al Diari, al seu despatx de la casa de Cambó a la Via Laietana. En preguntar-li quina relació mantenia amb la seva ciutat natal, va agafar-se les solapes de l’americana i em va dir: «Mira, això és de cal Queralt». De fet, el seu fill recordà que les voluminoses caixes de fusta amb què la sastreria reusenca enviava els vestits del seu pare, després tenien els més variats usos entre la nombrosa mainada de la casa.

Tot i aquesta aproximació a la vessant reusenca de la família Guardans-Cambó i que l’autor del llibre és l’empresari reusenc establert a Madrid Ignasi Buqueras, Cambó s’ha actualitzat i reeditat –va ser publicat per primer cop el 1987– amb la mirada posada en el conflicte polític actual entre Catalunya i Espanya. Buqueras situa la figura del líder de la Lliga Regionalista com l’exemple a seguir i dedica l’obra «a tots els qui, des del ser català, treballen per una millor Espanya». L’autor diu que «en aquest moment històric greu, tots els catalans i espanyols ens hauríem de mullar com va fer Cambó» i recorda especialment una frase que va pronunciar al Congrés el 1907: «El separatisme dels pobles és com el suïcidi dels individus: és un acte de desesperació, quasi d’irresponsabilitat».

Des d’aquesta perspectiva ideològica, no és d’estranyar que els tres darrers presidents de la Generalitat i els últims presidents del Parlament de Catalunya hagin declinat escriure al llibre, tal com els va demanar l’autor. «Cap s’ha volgut retratar. Ells s’hi han exclòs», va sentenciar Buqueras. 

Probablement, cap personatge de la seva època ha acumulat tanta bibliografia i s’ha mantingut tant d’actualitat com Francesc Cambó, com bé va recordar Rafael Guardans. I no cal dir en les circumstàncies actuals, on fins i tot Pablo Casado l’ha citat per atacar Pedro Sánchez, esmentant-li la famosa frase que no es pot pretendre ser Bismarck a Madrid i Bolívar a Catalunya. La història no deu ser el fort del líder del PP, perquè va atribuir-la a Maura quan va ser Alcalà Zamora qui va etzibar-la a Cambó.

Guardans va criticar els «criteris radicals» amb què molts historiadors contemporanis analitzen la figura del seu avi, en una referència velada, cal suposar, als estudiosos que blasmen el llegat polític de Cambó a partir del suport que va donar al bàndol franquista durant la guerra civil. Curiosament, aquesta encertada advertència sobre l’error de «jutjar els fets antics amb criteris del present» també es podria utilitzar per qüestionar el plantejament amb què s’ha reeditat el llibre sobre una personalitat tan polièdrica com la de Francesc Cambó.

Més enllà de consideracions historiogràfiques, és segurament irrepetible que en un sol home s’ajuntin una de les trajectòries polítiques, empresarials i de mecenatge cultural més importants de la història del país, com deixen clar a l’obra tots els testimonis que aplega Buqueras, tant els recollits fa trenta anys com els incorporats en la reedició publicada recentment. Una dada rellevant és que aquella primera edició de Cambó la va presentar Manuel Fraga Iribarne, exministre durant el règim franquista i la transició democràtica i pare fundador del que avui és el Partit Popular.

En qualsevol cas, Rafael Guardans va voler quedar-se amb un altre discurs del seu avi a les Corts, en aquest cas el que va pronunciar després dels fets del 6 d’octubre de 1934: «No us feu il·lusions: passarà aquest Parlament, desapareixeran els partits que estan aquí representants, cauran règims, i el fet viu de Catalunya subsistirà». Si aquell episodi històric te molts paral·lelismes amb avui, les paraules de Cambó ressonen amb igual vigència.

Les referències a la situació política actual van ser presents en les paraules dels convidats a presentar el llibre. El més contundent va ser l’empresari Antoni Pont, que va afirmar que «els catalans tenim una trista representació a Madrid», mentre que per a l’advocat i candidat de Ciutadans a l’alcaldia de Salou, Pere Huguet, «per solucionar el país no només és necessari un catalanisme integrador, sinó també llegir el llibre de Buqueras».

Huguet va sorprendre amb una hipèrbole encara més agosarada en assegurar que Ignasi Buqueras «és ara un Cambó a Madrid». Semblava que l’advocat reusenc s’havia deixat portar per l’entusiasme, però va reblar l’afirmació amb una cita d’autoritat: la comparació de Buqueras amb Cambó ja l’havia fet el més insigne advocat reusenc, ni més ni menys que Antoni Pedrol Rius, el 1987 al pròleg del llibre. En fi...

L’altre moment estel·lar de l’acte va arribar al col·loqui, quan el doctor Gras, als seus 97 anys, va recordar quan ell i Ramon Guardans feien depracticants en plena guerra civil a la Selva del Camp, on s’havia traslladat l’hospital de Reus per allunyar-lo dels bombardejos. Gras també va explicar-li a un meravellat Rafael Guardans com el seu pare i la seva mare venien noucasats a Reus a visitar els seus avis, que vivien al raval de Jesús. Un instant impagable d’allò que Josep Baiges ha batejat com el món de Reus.