David Espinosa: 'El públic de teatre vol veure coses diferents'

David Espinosa (Elx, 1976) és un creador de teatre contemporani que aporta als espectacles la seva particular visió i una posada en escena trencadora. Amb Mucho ruido y pocas nueces i Mi gran obra criticava la falta d’idees a l’escena i la globalització, unes representacions amb què va recórrer mig món. Ara arriba amb Conferència Espectacular, que s’estrena aquest dimecres 30 de gener a Cal Massó, a Reus (20 hores), dins el projecte Noves Escenes, creat per la Xarxa Transversal d’Activitats Culturals. Divendres es podrà veure a Tortosa. 

Què són les Noves Escenes?
És una iniciativa d’un grup de teatres de Catalunya, que es diu la Xarxa Transversal i que tracta de normalitzar el gènere contemporani o les noves escenes, el que seria el teatre no convencional.

Això vol dir que no tenen cabuda al circuit tradicional?
El que ha passat fins ara és que a la programació regular, sobretot dels teatres municipals, no s’incloïen aquestes propostes. Sempre eren una mena de cicles rars o festivals que es feien posant una porta, un mur molt clar entre una cosa i l’altra. Llavors el que s’està intentant amb aquest cicle és arribar a tots aquests espais.

Han triat les ciutats petites.
La Xarxa, precisament, el que tracta és de sortir de Barcelona, on sí que hi ha aquest tipus de programació, perquè hi ha una oferta cultural una mica més gran. I ja que nosaltres arribem a teatres municipals de l’estranger, es vol donar l’oportunitat de fer el mateix però a casa nostra. 
Què porta amb ‘Conferència Espectacular’?
Dins la programació del que és aquest cicle, em van proposar fer una mena d’espectacle divulgatiu on expliquéssim d’una manera divertida, lúdica, què és això de les noves escenes. No fer la típica conferència tostón, del teòric de torn, sinó un espectacle més pedagògic per ensenyar la gent què és tot això i preparar-la pel que veurà.

«Fins ara a la programació regular aquestes propostes eren una mena de cicles rars o festivals que es feien posant una porta, un mur molt clar entre una cosa i l’altra»

I què veurà? Perquè té una posada en escena amb figuretes.
Sí, ja fa un temps que treballo amb aquesta idea de teatre a escala on faig servir com a actors les coses que tinc a casa, els objectes i sobretot, les figuretes, les joguines del meu fill. El que estem fent és una mena de documental de la història de les noves escenes o arts vives tant a Catalunya com a la resta del món.

Sense actors, com fa arribar el sentiment a l’espectador?
Hi ha un text que és el que porta tot el pes del qual seria la narrativa. No ho desvetllaré, però jo jugo a fer-li la volta al format de conferència. És el que fem normalment la gent que treballem les noves escenes, tractem de fer un teatre una mica diferent del convencional, no només pel contingut, que sigui actual, sinó també per la manera de presentar-lo. En aquest cas, a més hi ha un objectiu més pedagògic. 

Quina edat té el seu públic?
Normalment són adults, però amb la porta oberta als nens perquè com que treballo amb tot aquest univers, sempre arriba gent que pensa que és una cosa familiar i a mi m’agrada de tant en tant que hi hagi aquesta confusió. Normalment el teatre més arriscat treballa als límits de la teatralitat i sempre incorpora coses fosques i impactants per a l’espectador. Llavors, el fet de fer-ho amb ninots té molta gràcia perquè una cosa que sembla molt forta, resulta molt estúpida. Juguem a com l’escala canvia la transcendència. Conferència Espectacular és la que està més oberta a tots els públics. 

«Ja fa un temps que treballo amb aquesta idea de teatre a escala, on faig servir com a actors les coses que tinc a casa, objectes i, sobretot, les joguines del meu fill»

Per quins països ha passat?
Conferència Espectacular s’estrena a Reus. Però amb els altres he estat per tot el món, des de Corea, Jerusalem, Nova York, hem anat molt a l’Est, Sarajevo, Moscou, Romania, Oslo…

I quina acollida ha tingut?
Doncs molt bona. El primer que vaig fer va ser Mi gran obra, una peça on substitueixo les persones per cossos a escala que són les figuretes de maqueta de tren, tot molt petit. Aquest espectacle és molt fàcil de portar-lo a qualsevol lloc perquè vaig amb una maleta i poc més.

Posa pantalles per al públic?
No. El que vam fer és donar als espectadors binoculars d’òpera. Només és per a vint persones, és tot molt íntim, un aforament reduït però que genera un context molt potent perquè és com si estiguessis a una òpera realment. Normalment treballo sense text, no hi ha paraula però la narrativa  és bastant clara. El que faig servir és la música i em funciona molt a l’estranger perquè no haig de traduir el text.

I ‘Conferència Espectacular’?
En aquest cas és més localista i per adaptar-la a fora hem de fer més canvis. Però va ser un encàrrec i estic molt content amb el que tenim. A veure ara com reacciona el públic. 

Aquesta posada en escena és una manera d’atraure més gent a les sales?
Jo crec que sí perquè la gent està demanant també coses diferents. Per una banda hi ha la necessitat dels programadors d’apropar aquest tipus de creació, que és la realitat dels artistes, però també és la realitat del públic que vol veure coses diferents. El teatre avui dia és una cosa molt més àmplia, més oberta. 

«Shakespeare està molt bé, però ja l’hem vist moltes vegades. Per mi és estrany que avui en dia tingui més valor que un espectacle de nova creació»

A ‘Mucho ruido y pocas nueces’ criticava la falta d’idees.
Sí. Shakespeare està molt bé, però ja l’hem vist moltes vegades i el que per mi és estrany és que avui en dia tingui més valor encara fer Shakespeare que un espectacle de nova creació. Però més que criticar d’una manera més agressiva, el meu estil és més amable, amb el somriure. 

Com que és més pedagògica, s’ha plantejat portar ‘Conferència Espectacular’ als instituts? 
Sí. Aquesta és la idea que tenen amb el projecte transversal, que es pot fer en contextos molt diferents. És un tipus d’espectacle amb què es pot arribar als instituts i fins i tot als col·legis. 

Mostrar una altra forma de fer i de veure teatre...
És clar. El que és interessant en aquest sentit és que la meva idea de teatre últimament està molt relacionada amb el que tens a casa. Llavors la gent surt amb la sensació que ho poden fer ells. També fem tallers i amb adolescents i funciona molt bé perquè agafes els humans que no utilitzes i ja tens per fer una obra. Tot és molt casolà i proper.

I què li diuen a casa?
(Riu). A casa volen que els entrevistin.