De la barra a la llibreria

Poc s’havia escrit sobre el vermut, però el fet que els néts hagin rescatat la beguda dels avis donant-li una nova època daurada ha animat a indagar en els seus orígens, varietats i els millors llocs per degustar-lo a diversos escriptors.

Atès que Reus és el bressol ibèric del vermut –allà va començar a produir-se a Espanya i fins i tot té un museu en el seu honor–, no és estrany que de Catalunya provingui Teoria i pràctica del vermut (Now Boocks), en què Josep Sucarrats, Miquel Àngel Vaquer i Sergi Martín exploren amb sentit de l’humor la seva història i l’auge actual, que ells atribueixen a la ‘generació vermut’, d’entre 30 i 45 anys.

També ha arribat a les llibreries El gran libro del vermut (Ediciones B), un compendi més saberut de François Monti, periodista belga establert a Madrid, als bars de la qual el vermut d’aixeta torna a córrer amb alegria.

Després de diverses dècades d’oblit, desplaçat en bona part per la cervesa i castigat per una normativa de 1978 que obligava a embotellar la producció destinada a la venda, era de justícia recuperar l’acte social de l’hora del vermut –més social que mai en compartir-lo en xarxes– amb el seu protagonista líquid, una combinació d’herbes, espècies, arrels i sucre infusionades en vi.

El seu origen

Amb les dues obres viatgem a l’origen del vermut, Alemanya –wermut és absenta en alemany, base dels botànics que porta– i a la ciutat italiana on va començar a produir-se massivament tal com avui el degustem, Torí. Des d’Itàlia, que a final del segle XIX exportava sis milions de litres al món, va viatjar a la resta d’Europa i Amèrica.

Va ser Augustus Perucchi qui va crear el primer vermut espanyol en la dècada de 1870, a Barcelona, on es manté la seva empresa, subministradora de la Casa Reial. Monti atribueix la instauració de l’hora del vermut al Cafè Torino de Flaminio Mezzalama, que des de 1901 el va acompanyar d’un aperitiu sòlid, un hàbit que va enlluernar la seva adinerada clientela.

No només va donar nom al moment de l’aperitiu, sinó també a sessions de cines i teatres, i es converteix en un símbol de modernitat. Els esmentats autors atribueixen part del mèrit de la seva ràpida expansió al fet que també va agradar a les dones, poc donades llavors al consum d’alcohol.

A més de prendre’s sol, el vermut s’incorpora a còctels avui mítics: el ‘chicote’ del Museu Chicote que freqüentaven a Madrid estrelles com Ava Gadner, el dry martini que va popularitzar James Bond, el manhattan, el martinez...

Durant dècades s’estableix com la beguda dels diumenges en família, però en els últims 30 anys baixa el consum fins que arriba la crisi, factor que en els dos llibres s’associa al seu renéixer: la generació nascuda en la Transició aprecia els productes «nostres i de tota la vida», substitueixen les sortides nocturnes per diürnes i «el vermut costa de tres a quatre vegades menys que el gintònic».

Així que a les marques tradicionals com Carpano, Cinzano, Martini o les espanyoles Perucchi i Yzaguirre, s’han sumat ara altres com Morro Fi, Casa Mariol, Canasta, Golfo o Nordesí, ampliant l’oferta tant en ampolla com en aixeta.

Negre, blanc, sec o rosat; servit en ‘zurito’, en got de canya o en copa de pilota; amb sifó o sense, amb oliva o sense, i d’unes bones conserves, el vermut torna a reunir família i amics a l’hora a la qual va donar nom i fins i tot protagonitza esdeveniments com el Ball del Vermut de Barcelona i el Bach Vermut de l’Auditori Nacional a Madrid.