Del vel islàmic al tors nu, l’ordenança dels embolics

Sis anys després de la seva primera aprovació, l’ordenança municipal de civisme de Reus ja regeix al complet, atès que dijous passat van entrar en vigor les modificacions per adaptar-les a la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Va ser a començaments de 2014, quan el govern municipal, aleshores format per Convergència i Unió i el Partit Popular, va aprovar una nova ordenança de civisme en la qual l’alcalde Carles Pellicer i la primera tinent d’alcalde Alícia Alegret plasmaven els seus compromisos de tolerància zero amb els actes incívics. Era un pas necessari per adaptar la normativa als nous temps i nous comportaments. Així, l’ordenança regulava conductes que s’havien convertit en motiu de preocupació o provocaven problemes de convivència, com les pintades i els graffitis, la venda no autoritzada, el consum de drogues i alcohol al carrer, la circulació en bicicleta o patinet per la via pública i la deixadesa pel que fa als excrements d’animals i les escombraries.

Però el punt més polèmic va ser el que feia referència a «les indumentàries que impedeixen la identificació de les persones», eufemisme utilitzat per a intentar prohibir l’ús de vels integrals entre les dones musulmanes. La seva redacció original deia que «no és permès romandre a la via pública ni accedir o romandre als autobusos municipals, a les instal·lacions, equipaments o locals on s’ofereixin serveis municipals, a les persones que portin vel integral, burca, nicab, passamuntanyes, casc integral (tret del previst per la normativa general de circulació) o altres vestimentes o accessoris que impedeixin o dificultin la identificació».

Llibertat religiosa

Tot i que els termes burca i nicab van acabar desapareixent del redactat final, el TSJC va suspendre cautelarment la prohibició basant-se en la possible vulneració del dret de llibertat religiosa.

L’Ajuntament de Reus havia caigut o bé en la temptació de fer política populista impugnant símbols i tradicions islàmiques molt controvertides, o bé en la ingenuïtat de pretendre resoldre una qüestió cultural extremadament complexa mitjançant una ordenança municipal. O en els dos errors a la vegada.

A la legislatura següent, amb el govern de CiU en minoria, l’ordenança de civisme va ser derogada amb els vots de la majoria de l’oposició. La perspectiva actual ha vingut a confirmar que, segurament, allò va ser el millor que podia passar, perquè amb la nova normalitat imposada pel virus de la Covid-19, el que està legalment perseguit i és cívicament reprovable és portar la cara destapada. 

Ironies del destí, tot allò que l’ordenança impedia fer amb «amb vestimentes o accessoris que impedeixin o dificultin la identificació», avui és obligatori fer-ho amb mascareta per motius sanitaris.

Immediatament després que el ple tombés l’ordenança, es va iniciar un procés participatiu per estudiar-ne les possibles modificacions. El 2016 es va aprovar una nova ordenança de civisme que incorporava alguns dels suggeriments i aportacions realitzats per la ciutadania i els grups polítics municipals.

Però una nova sentència del TSJC arran d’un recurs de la CUP va anul·lar dos articles de la nova normativa, concretament els que feien referència a la pràctica de la mendicitat i a la prohibició d’anar despullat per la via pública.

Anar despullat

Per tant, va caldre tornar a adequar el text a la resolució judicial. En el cas de la prohibició de la mendicitat, introduint una major concreció en la seva regulació. Així, la nova redacció de l’ordenança especifica que «no es permet la mendicitat de forma agressiva, insistent o intrusiva envers els vianants, o bé que obstaculitzi el lliure trànsit per les vies o espais públics, o que respongui a una estructura organitzada; tampoc es permet la mendicitat que es practiqui de forma directa o indirecta amb menors o persones amb discapacitat o acompanyant-se d’aquests, dins el conjunt del terme municipal».

Pel que fa a la prohibició d’anar despullat per la via pública, la sentència del TSJC també obligava a concretar què s’entén per anar amb el tors nu. La solució ha estat precisar el concepte afegint-hi un adjectiu i parlar de tors «totalment nu».

La modificació introduïda especifica ara que es prohibeix «anar despullat/ada o amb el tors totalment nu per la via pública o pels espais públics, tret de les piscines o els altres espais on estigui expressament autoritzat».

Regular qüestions relacionades amb treure’s o posar-se roba porta inevitablement a paradoxes que els jutges poden delimitar, però no esvair.