El nostre respectat Franco

Vaig tenir la sort de viure d’aprop l’exposició, Reus, 1939. Any de la derrota que es va exhibir entre 2009 i 2010 al Museu de la plaça de la Llibertat. La mostra explicava com el franquisme s’havia implantat a la ciutat després del seu triomf a la Guerra Civil i s’acostava a la vida dels reusencs durant els primers i més durs anys de la dictadura a través d’objectes, documents i imatges.

La iconografia franquista omplia totes les sales i la peça més emblemàtica i impactant era el cèlebre bust del general Franco braç en alt, obra de Modest Gené. El retrat, de mig cos, és una de les poques estàtues del dictador fent la salutació feixista, perquè quan Alemania i Itàlia van començar a perdre la Segona Guerra Mundial, el franquisme va aparcar la simbologia que el relacionés amb Hitler i Mussolini. L’obra, realitzada el 1942, va romandre durant molts anys al Saló de Plens de l’Ajuntament fins acabar al magatzem del museu. La peça té un alt valor històric i també artístic, pel virtuosisme que hi demostra el gran escultor reusenc Modest Gené.

No recordo que la seva exhibició molestés especialment ningú, ni cap polèmica per vestir el museu amb tota la parafernàila franquista del Reus de la posguerra. Tampoc ningú hi va veure fantasmes pel fet que la regiduria de Cultura, amb la republicana Empar Pont al capdavant, tirés enddavant un projecte amb aquesta estètica, ni es va interpretar com a provocació. Si crec recordar alguna queixa de persones que trobaven a faltar més referències als crims i estralls comesos pels escamots revolucionaris durant els primers mesos de la guerra civil.

Explico aquesta història arran del merder que s’ha organitzat a Barcelona per l’exposició Franco, Victòria i República. Impunitat i espai urbà al Born Centre de Cultura i Memòria, que s’ha acabat amb l’estàtua eqüestre del dictador aixafada i retirada, després d’una rècula d’atacs vandàlics contra una peça que, més enllà del personatge que retrata, forma part de la història de la ciutat.

No he vist l’exposició del Born, i per tant no en puc opinar. Ni tampoc comparar-la amb Reus, 1939. Any de la derrota, comissariada per Marc Ferran, Jaume Massó i Joan Navais que, penso, van articular un discurs expositiu diàfan, entenidor i atractiu.

Què ha canviat perquè set anys després l’exhibició d’una estàtua decapitada de Franco provoqui tant d’enrenou? Podriem pensar que Reus no és Barcelona, però això no explica gaire cosa perquè els reusencs també tenim experiència contrastada en organitzar batibulls de gran ressó, i als darrers anys n’hem vist uns quants.

Opino que el pecat original que ha malmès el projecte ha estat l’instrumentalització política , més sutil per part del govern d’Ada Colau i més berroera per part de l’oposició, sobretot al voltant de la utilització del Born.

El que sí ha canviat, i molt, ha estat el país durant aquests set anys. Les sensibilitats sobre la política, la memòria i les relacions presents i passades entre Catalunya i Espanya estan molt més a flor de pell. I la presència al carrer de l’estàtua eqüestre de Franco té impacte sobre tot això.

De tot plegat, a mí l’unic que hem sembla intolerable és la destrossa de patrimoni històric. Pendran alguna mesura contra els vàndals? Acceptarem que cadascú es carregui qualsevol estàtua si li molesta la seva exhibició?