El personatge per qui no es barallen Reus i Tarragona

El més espaterrant del documental El talp, un infiltrat a Corea del Nord és la sobirana presa de pèl de la qual és víctima Alejandro Cao de Benós de Les i Pérez. El director danès Mads Brügger i dos falsos personatges encarnats per un cuiner retirat i un exdelinqüent aconsegueixen guanyar-se la confiança del règim de Pyongyang i desemmascarar les seves activitats internacionals de tràfic d’armes i drogues. Una història hilarant que també passa per Tarragona de la mà de Cao de Benós, veí de la ciutat, president de l’Associació Internacional d’Amistat amb Corea del Nord i, segons ell, alt càrrec de la dictadura dels Kim.

Emès dimarts passat pel programa Sense ficció, de TV3, em va cridar l’atenció que, en presentar-lo, Montserrat Armengou parlés de «el reusenc Alejandro Cao de Benós». Em va sorprendre perquè a la premsa local sempre l’hem considerat tarragoní i les referències sobre si mateix i la seva trajectòria també el vinculaven a Tarragona.

Picat per la curiositat, vaig veure que les dades existents són contradictòries. Arran de la seva detenció el 2016 per tràfic d’armes prohibides, la majoria de mitjans citaven que havia nascut a Reus el 1974, però en altres publicacions segueix figurant com a tarragoní.

Sigui d’on sigui, una de les principals tasques de Cao de Benós és passejar-se per platós de televisió, diaris i ràdios a fer apologia de la sagnant tirania familiar nord-coreana, que va conquerir la seva ànima roja i sang blava, com es defineix en un llibre per les seves idees comunistes i arrels aristocràtiques.

Un català internacional

Entre el que ja sabíem i el que El talp ens ha descobert, Jacob Peña, realitzador de Sense ficció, conclou que «un català de Reus ha esdevingut un dels homes forts de l’hermètic règim de Pyongyang». Tant és així que «en una hipotètica edició de Catalans pel món, Alejandro Cao de Benós seria sens dubte un objectiu cobejat».

El normal seria que un personatge amb tanta projecció, del qual resulta no estar clar si és de Reus o Tarragona, provoqués alguna reivindicació des d’una ciutat o l’altra; o que generés discussions sobre si ha nascut aquí o allà; o si ha crescut i viscut en una o altra; o fins i tot intentar esbrinar d’on es considera realment ell mateix.

Que Reus i Tarragona no es barallin per fer-lo seu és tan inèdit que segurament constitueix una de les millors proves de la indecència del personatge. Ja em perdonaran que en faci broma perquè, més enllà de la caricatura, Alejandro Cao de Benós viu a costa de la dictadura més brutal del planeta i treballa per perpetuar la fam, la misèria i el genocidi ideològic a què està sotmès el poble nord-coreà.

El crític televisiu Ferran Monegal, que li va dedicar la seva popular columna a El Periódico, titulada La connexió Reus-Pyongyang, afirma que és brillant aconseguir infiltrar al xef danès i gravar amb càmera oculta els contactes amb ministres i alts funcionaris coreans per desenvolupar negocis de tràfic d’armes i metanfetamines a Uganda i Namíbia, però el gran atractiu del documental «resideix més aviat en com queda retratat aquest català de Reus». Tant per les seves activitats com per les seves opinions, com la que aboca sobre els negres.

Monegal, una enciclopèdia televisiva, repassa la llarga llista dels programes i cadenes que han dedicat la seva atenció a tan singular individu, alguns dels quals han caigut en la temptació de riure-li les gràcies per explotar-lo còmicament.

Fer el ridícul

En qualsevol cas, la realitat és la millor tragicomèdia, com també mostra el documental, que ens regala alguns moments delirants provocats per les escenes, personatges i situacions amb què el règim nord-coreà intenta presentar la seva millor cara.

Jo diria que el resultat de tot plegat és que Cao de Benós no només ha quedat retratat, sinó que també ha quedat en ridícul. I ja se sap que en política es pot fer de tot menys el ridícul.

No és la primera riota que protagonitza. Una de les més sagnants la va explicar el periodista David Jiménez, excorresponsal a Àsia i exdirector d’El Mundo, en un article titulat El farsant espanyol de Pyongyang. Jiménez recordava que quan el seu diari va publicar, el setembre de 2010, que el jove Kim Jong-un succeiria al seu pare, mort sobtadament, «Cao no solament va negar el canvi, sinó l’existència del fill de l’Estimat Líder». El representant de la dictadura nord-coreana va escriure una carta de protesta on deia: «Kim Jong-un és un total desconegut, tant per a la població com les autoritats de la RPD de Corea. En 18 anys de treball, mai he vist la seva foto o llegit un llibre sobre ell. Si existís, mai seria acceptat pel poble o per l’exèrcit».

No cal dir que Cao de Benós va haver de córrer a canviar d’opinió i reconèixer i reverenciar el nou líder, però la suposada credibilitat de la seva informació sobre el que passa al règim dels Kim va quedar grotescament malmesa.