El prisma municipal del 14-F pren interès amb el PDeCAT

Les eleccions al Parlament de Catalunya de diumenge vinent haurien de posar fi al llarg i acalorat cicle electoral iniciat el 2019. Utilitzo el condicional perquè no és descartable una extensió si els resultats del 14-F emboliquen encara més les opcions d’investir un president i formar govern.

El giravolt va començar el 28 abril de 2019 amb les eleccions generals posteriors a la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la Moncloa. La insuficient victòria socialista va derivar en la repetició dels comicis el 10 de novembre, on Sánchez va tornar a guanyar, però amb menys marge. Des d’aleshores, el govern de coalició PSOE-Podem perdura instal·lat a la corda fluixa. Malgrat la tortuosa relació entre ambdós socis i els acords parlamentaris malabars sobre els quals se sustenta, tot apunta que la legislatura va per llarg.

Enmig, vam assistir a les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig de 2019. Resolts els governs de l’Estat, dels pobles i ciutats i de la majoria de comunitats autònomes, semblava que el següent capítol serien les eleccions catalanes, sobretot després que el president Torra donés per trencat el Govern i anunciés comicis anticipats sense data. L’avançament electoral a Euskadi i Galícia, que van anar a les urnes en plena pandèmia tot i d’haver d’ajornar-les temporalment, va deixar les eleccions al Parlament com l’epíleg de la roda electoral.

El factor salut

Si la ciutadania no està massa decebuda, o massa empipada, o massa espantada, tindrem la quarta radiografia política de la ciutat en vint-i-dos mesos. Torno a utilitzar el condicional perquè la primera de les moltes incògnites que planen sobre el 14-F és la participació, i no només pel percentatge d’abstenció derivat de la pandèmia i d’altres factors desmotivadors, sinó per la reacció de les persones escollides per constituir les taules davant la situació epidemiològica.

Per primer cop des dels anys de la transició, l’obertura dels col·legis electorals i les incidències provocades per l’absència de membres de les meses tornaran a ser la primera notícia destacada d’una jornada on, a més, 50.000 dels 71.000 electors de Reus canviaran de lloc de votació arran de les mesures sanitàries.

Nou centres educatius que habitualment feien d’espai electoral romandran tancats i s’habilitaran deu ubicacions noves, entre elles la Biblioteca Central Xavier Amorós, el Centre d’Art Cal Massó, la sala polivalent de la Palma, dos polilleugers i un centre cívic. Crida també l’atenció la recuperació de firaReus (Tecnoparc) com a col·legi electoral, dècades després i a l’altra punta de la ciutat, perquè quan l’edifici firal acollia urnes encara estava al Parc de Sant Jordi. Mai s’havia produït una transformació d’aquesta magnitud al mapa dels centres de votació, més enllà de canvis puntuals.

Les enquestes diuen que la lluita pel primer lloc serà cosa de tres: Junts per Catalunya, ERC i PSC. Si es confirma aquesta tendència, serà també un nou capítol de l’aferrissada competència entre aquestes tres formacions a Reus durant l’actual cicle electoral. Recordem que les eleccions generals de novembre de 2019 les va guanyar ERC, seguida del PSC –a només 700 vots– i JxCat a molta més distància, mentre que a les municipals la victòria va ser per Junts, per davant d’ERC i PSC.

Tot i això, la comparació veritable serà amb les autonòmiques de desembre de 2017, que van deixar un escenari que avui sembla molt llunyà: triomf aclaparador de Ciutadans, seguit de JxCat i ERC –separats només per 100 vots– i molt més lluny el PSC.

El resultat del Partit Demòcrata

En clau estrictament local, probablement la dada més rellevant seran els resultats del PDeCAT, que es presenta al marge de Junts per Catalunya, després que Torra els depurés del desgovern que presidia i optessin per recuperar la independència com a partit. No tan perquè Marc Arza sigui l’únic cap de llista reusenc, sinó per veure el suport que els postconvergents són capaços d’assolir a la ciutat més gran que governen.

Les lectures dels vots obtinguts pel Partit Demòcrata seran sucoses des d’una òptica municipal, sobretot amb perspectiva de futur. I no només a Reus, on el resultat de la llista de l’alcalde Carles Pellicer propiciarà un grapat d’interpretacions amb vista a 2023. Tres quarts del mateix passarà a Tortosa, Vila-seca, Gandesa... i a tots els feus d’un partit del qual els alcaldes són l’actiu més visible.

Hi haurà una altra anàlisi encara més transcendent sobre el PDeCAT, que serà copsar la resposta de l’electorat a una candidatura que gosa llençar alguns missatges que poden no ser agradables per l’oïda de molts dels seus votants potencials. I veure els efectes d’aquest exercici de realisme resultarà força interessant en un temps on els polítics diuen quasi exclusivament el que els seus seguidors volen sentir.