El repte existencial del futbol reusenc

Dimarts passat es va presentar en societat el projecte destinat a liderar i desenvolupar el futbol a la ciutat de Reus. Una mena de refundació del Club de Futbol Reus Deportiu, si no fos perquè el CF Reus està clínicament mort, però no oficialment, perquè els serrells de la liquidació i la possibilitat que les demandes dels creditors desemboquin en la via penal contra els antics administradors impedeixen signar el certificat de defunció legal, com ja s’ha fet des del vessant esportiu.

Per capricis del destí, la presentació pública oficiada a l’Ajuntament es va fer el mateix dia que els expropietaris del CF Reus que van portar l’entitat a la fallida suaven sang per trobar els avals necessaris per presidir el Futbol Club Barcelona després de guanyar les eleccions. Hagués tingut quelcom de justícia poètica que mentre a Reus es plantava la llavor de la renaixença del futbol sobre les cendres deixades per Oliver, Laporta i Yuste, aquests mateixos senyors no haguessin trobat qui els avalés econòmicament per poder gestionar el Barça.

Finalment, el càstig diví es va limitar a una angoixant i dolorosa estada al purgatori, d’on no van poder sortir fins a la matinada, perquè els qui els havien de fiar es veu que no se’n fiaven.
En qualsevol cas, el que passi a partir d’ara a Barcelona són figues d’un altre paner i els reptes que té la nova directiva blaugrana són, comparativament parlant, menys transcendentals del que afronta el futbol reusenc. Un repte existencial, mai millor dit.

Un projecte global

Reconstruir i refundar el futbol a la ciutat és un projecte a quatre bandes, amb l’objectiu de tornar a tenir un equip de referència amb la vista posada a la Tercera Divisió; desenvolupar el futbol femení formant un equip que pugui arribar a l’alta competició; potenciar el futbol formatiu en coordinació amb les escoles dels clubs de la ciutat; recolzar l’equip Reus Genuine; i promocionar el vessant social. Un plantejament ambiciós, tenint en compte que parteix de les runes de l’aventura al futbol professional, que va deixar els anys més gloriosos d’aquest esport a la ciutat i també la desfeta més inversemblant, culminada amb el grotesc final a càrrec del darrer propietari, l’americà Clifton Onolfo.

La bona notícia és que la iniciativa compta amb dos pilars fiables com són la Fundació Futbol Base i el Club de Futbol Reddis, la implicació i el suport de l’Ajuntament, propietari del camp municipal i de la majoria d’instal·lacions de la ciutat, i una plataforma social embrionària però seriosa com Sempre Reus 1909.

L’acord inicial és per un període de quatre anys i el que vingui després ho determinaran els resultats obtinguts i la voluntat de les parts.

El paper fonamental de la Fundació en la salvació i el manteniment del futbol base roig-i-negre ja és prou evident i ha estat àmpliament reconegut, amb la qual cosa el seu paper de lideratge està fora de dubte. Així les coses, els focus segurament estan més posats en l’altre partícip clau, el Reddis, club que es converteix en el referent immediat del projecte atès que el seu equip de Segona Catalana és el que competeix en una categoria més altra d’entre tots els de la ciutat.

Començar des de Segona Catalana no és ni millor ni pitjor, és simplement el que hi ha. I aquest punt de partida és bo mirar-lo amb perspectiva històrica. A Reus, jugar a Segona B, i encara menys a Segona A, no ha estat l’habitual. Només cal fer memòria del passat recent i recordar que el 1998 el CF Reus Deportiu militava a Primera Catalana.

Però si les mirades estan posades al Reddis i a la seva directiva, presidida per l’empresari hoteler Xavier Roig, és també perquè la seva participació implica que en algun moment el club haurà de decidir què fer amb el seu nom i els seus colors, decisions delicades per a una entitat que celebrarà el centenari l’any vinent. I, de retruc, també per a les altres parts implicades.

Un club de referència, ara i abans

Cal dir que el Reddis ja té algun antecedent sobre canvis de nom, atès que aquest va ser adoptat després de la Guerra Civil perquè l’anterior, FC Catalunya Nova, va ser prohibit per les autoritats franquistes. I també experiències fallides com a filial del CF Reus.

Tot i que és un tema molt sensible, no és ara el problema principal, a la vista dels que ja hi han, de l’envergadura dels objectius plantejats i dels esforços que cal mobilitzar per aconseguir-los.

Parlava abans de justícia poètica, i alguna cosa d’això hi ha en el fet que el Reddis esdevingui la clau de volta sobre que reconstruir el futbol d’alt nivell a Reus. Que el seu nom faci referència al primer nucli de població sobre el qual va anar creixent la ciutat ja és una bona metàfora del que es pretén. Però, sobretot, significa el reconeixement a la tasca esportiva i social de tots els socis i directius que durant un segle hi han deixat afanys, temps i diners i als milers de jugadors que hi han passat. I sempre des del poc agraït estatus de ser el segon club futbolístic de la ciutat.

Per qüestions familiars, els primers partits de futbol dels que tinc record són els que em portaven a veure els meus pares al camp vell del Reddis al Camí de Valls, i la primera camiseta que vaig tenir va ser la blanca i blava de l’equip reusenc. Des d’aquesta modestíssima perspectiva, crec que l’hipotètic futur del Reddis vinculat a la reconstrucció del futbol a la ciutat no és incompatible amb el llegat i els records d’altres èpoques, sinó que els revalora.