Más de Reus

"El tennis amateur necessita molta preparació física"

Òscar Gavaldà, és un tennista aficionat tarragoní fidel al Club de Tennis Reus Monterols

Cristina Valls

Whatsapp
Gavaldà juga a tennis des que era ben petit. FOTO: A. MARINÉ

Gavaldà juga a tennis des que era ben petit. FOTO: A. MARINÉ

Òscar Gavaldà juga a tennis des que era un marrec. Fins i tot pot presumir de participar amb alguns companys amb els quals jugava de jove. El capità de joc absolut, per exemple, és amic seu de tota la vida. Gavaldà és tarragoní, però és fidel al Club de Tennis Reus Monterols i té clar que els qui hi juguen s’hi dediquen per afició, ja que ‘és el millor esport per evadir-se de la quotidianitat i estar en forma’.


- Quan va començar a practicar aquest esport? - Tenia tan sols 6 anys. No era el primer que ho feia a casa, sinó que el meu pare ja el practicava i va voler que jo també en fes. Llavors, vaig començar a competir fins als 14 anys. Fer-ho compatible amb els estudis, però, se’m va fer molt difícil i vaig haver d’analitzar les meves prioritats.

- Va pensar mai dedicar-s’hi professionalment, però? - Econòmicament, necessites molts diners per poder dedicar-t’hi exclusivament. Hi ha un moment a la vida, també, en el qual et planteges que, si només et dediques a això, has de tenir un pla B per si de cas no et surt com esperaves... En aquest cas, això potser va ser el que em va fer enrere. Pots acabar sent entrenador, que també està bé, però no és el que jo volia. Per tant, vaig estudiar una altra especialitat. A més, per dedicar-t’hi en exclusiva has de ser bo i crec que surt car competir, perquè no pares de viatjar. A partir dels 17 anys t’has de lluir i la gent t’ha de conèixer. Això per a la família és molt difícil d’assumir.

- Però va continuar en l’esport. - Exacte. Vaig tenir una aturada durant una temporada, als 16 anys. Vaig aconseguir potser prop de 30 o 40 copes. No obstant això, ho vaig reprendre als 30. A partir d’aquí, vaig continuar competint per al Club Tennis Reus Monterols. Pel que fa a les competicions, sempre hi havia campionats a Tarragona. En vaig guanyar uns quants provincials i alguna vegada he arribat a quarts de final, que no està gens malament. A més, quan jugaves al campionat d’Espanya i et classificaves, jugaves amb els millors de cada comunitat.

- Gaudir és el que compta... - Aquí al CT Reus Monterols vaig quedar campió provincial. Ara fa quatre anys, vaig quedar subcampió a Tarragona, que està força bé per a la meva edat. De fet, el que més m’agrada del tennis és que et permet estar fort físicament i jugar en solitari et permet ser tu mateix. Aquest esport m’ha permès portar molt bé els moments de pressió, perquè arracones els problemes o les preocupacions de la vida quotidiana. A més, és un esport molt sa. Ho trobo tan útil, que he fet que la meva filla també comenci a entrenar. Intento fer planter, vaja. A banda, és un club de tennis on hi ha un nivell molt bo.

- Un s’adapta al que li agrada... - També hi ha un component social implícit. Fas molt bones amistats i viatges molt. Sempre he preferit jugar sol, però, tot s’ha de dir. I el perquè és ben senzill. Per començar jugar a dobles t’hi has d’escarrassar i has de saber golejar, i això no és gens fàcil. A banda d’això, amb els anys sempre costa més entrenar i em penso que jugar tot sol té més mèrit, perquè sóc força competitiu, trobo. Entreno tres vegades per setmana, però tinc la sort de poder dedicar-hi temps lliure i fer-ho compatible amb la feina. D’altra banda, el nivell d’exigència per competir és diferent que no pas si ets més jove. El tennis és un esport en què si no entrenes, no funciones.

- Què és el que se li dóna millor en aquest esport? - El cop de drive o de dreta, que se’n diu. De petit jugava diferent. El que passa és que amb el temps millores la tècnica i jugues més calmat. Abans, era molt més agressiu, i això ho dóna entrenar més. Si ara entreno dues o tres vegades a la setmana, el meu joc no pot ser igual que fa uns anys. Fem el que podem.

- Si hagués de qualificar la seva trajectòria, la descriuria com a ascendent o estable? - De jove era ascendent i ara diria que em mantinc, perquè amb l’edat costa més, ja que entrenes menys. A més, a final del 2016 em vaig lesionar. Va ser la primera lesió que vaig tenir des de la tornada. Vaig estar una temporada de fisioterapeutes i encara noto certa molèstia. En ser moviments explosius i repetitius, suposo que és normal. Moltes vegades no pots evitar patir una sobrecàrrega de força. A banda d’això, és que entrenes prop d’una hora i mitja i, després, sense adonar-te’n, estàs tres hores a la pista jugant amb els companys de forma distesa, això és el dolent. Llavors, vénen els cruiximents dos o tres dies després.

Temas

  • REUS

Comentarios

Lea También