Reus Munta i Baixa

Els deutes pendents amb el Passeig Mata

Urbanisme. El més antic i més maltractat dels passejos, i des de fa anys el menys acollidor, inicia el camí cap a la reforma de tot el seu entorn

JOSEP CRUSET

Whatsapp
Josep Cruset

Josep Cruset

Fa uns dies, l’Ajuntament de Reus va adjudicar el contracte per a la redacció de l’avantprojecte d’urbanització de l’entorn del passeig Mata i el carrer Ample. El gabinet barceloní Batlle i Roig Arquitectura definirà les idees per reordenar els vials i les zones verdes, revisar la mobilitat i millorar la connectivitat de l’estació de trens amb el centre de la ciutat, incloent-hi un aparcament soterrani al llarg del passeig Mata.

El document també haurà d’incorporar la proposta sobre com resoldre l’enllaç entre l’avinguda del Comerç i el passeig de la Boca de la Mina amb la plaça de l’estació de trens, i superar així la històrica barrera que suposa la línia fèrria. En aquest sentit, que Batlle i Roig sigui també l’autor del projecte de recuperació del passeig de la Boca de la Mina sembla un bon punt de partida.

El passeig Mata, amb la font-sortidor de la confluència amb el carrer Ample. FOTO: Alfredo González

L’Ajuntament posa així fil a l’agulla per encarar la solució al gran repte urbanístic del nord de la ciutat, un etern atzucac condicionat pel destí dels terrenys de darrere l’estació propietat d’Adif i que ha arribat el moment de resoldre, atès que la reforma del passeig de la Boca de la Mina quedarà coixa sense un bona connexió amb la resta de la ciutat que eviti als usuaris haver d’anar a tombar pel pont del barri Gaudí o pel pont de la carretera de Castellvell. I és també un deute pendent amb el passeig Mata, el més antic i el més maltractat dels nostres passejos.

El primer passeig

Al llarg del segle XIX, els urbanistes reusencs van anar definint els diversos passejos arbrats dels quals avui gaudim, un recorregut que portava als dos llocs d’esbarjo més populars dels afores de la vila: l’ermita de Misericòrdia i la Boca de la Mina. El primer passeig va ser el de Mata, que data de 1802 i originàriament es deia dels Seminaris. El 1834 va tenir continuïtat amb el de la Boca de la Mina, que sortia del mig de l’anterior. L’inici d’aquest segon passeig es corresponia amb l’actual avinguda del Segle XX, que connecta amb l’estació de Renfe pel costat de la residència d’avis.

El 1884, la construcció de la nova estació de trens anomenada dels Directes –en referència al fet que era propietat de la Companyia dels Directes de Madrid a Barcelona– va partir per la meitat el traçat original del passeig de la Boca de la Mina, que va ser desviat cap a l’antic pas a nivell de la carretera de Castellvell. La presència de la infraestructura ferroviària va condicionar per sempre més el desenvolupament urbanístic de la zona i va traçar un cinturó de ferró al nord de la ciutat.

A diferència de la resta de passejos, el de Mata tenia dues fileres d’arbres a cada costat, la qual cosa el convertia en el més popular i espectacular. Al seu entorn s’hi van edificar equipaments culturals i d’oci com els Jardins de l’Euterpe, la Palma i el velòdrom de la Casa del Poble, alhora que l’antic seminari que havia donat nom al passeig es reconvertia en la Casa de la Caritat. La zona va ser trinxada pels bombardejos de l’aviació franquista durant la guerra civil i alguns d’aquests espais van quedar anorreats.

La darrera gran transformació es van produir el 1958, quan l’arbrat històric va ser talat sense contemplacions per ampliar les calçades i facilitar el trànsit de vehicles, coincidint amb la supressió del pas a nivell de l’antic traçat de la carretera de Castellvell i la desviació d’aquesta cap el nou pont elevat del carrer General Moragues. Aquesta nova configuració va facilitar que el passeig Mata acollís diverses edicions de la Fira de Mostres, abans del seu trasllat als terrenys de l’actual Parc de Sant Jordi.

Un batibull de trams i estils

Fruit d’aquesta tortuosa evolució, molt condicionada pel veïnatge amb la via fèrria, l’actual passeig Mata és un batibull de trams i estils, que el converteixen en el menys acollidor de tots els de la ciutat.

Les intervencions escultòriques són un bon exemple d’aquest garbuix. El grup de la font del Triptòlem, obra de Joan Rebull sufragada el 1968 per la Banca Vilella per substituir al sortidor d’aigua de la confluència amb el carrer Ample, va fer cap a la rotonda que connecta amb el passeig Sunyer –la plaça resultant està dedicada al gran artista reusenc–, mentre la font-sortidor encara es conserva amb l’afegit recent de l’escultura metàl·lica dels Dofins –realitzada per Josep Piqué per a la Fira de Mostres de 1974 i que anteriorment havia estat a la plaça Villarroel–.

Curiosament, el monument menys visible és el dedicat al personatge que dóna nom al passeig, atès que el bust de Pere Mata roman enmig de la rotonda arbrada de la confluència amb el carrer Castellvell. Certament, no li anirà malament una reordenació a tot plegat.

Temas

Comentarios

Lea También