Els noms de dona esborrats pels dels seus marits

Munta i Baixa. A més de dedicar carrers a personatges femenins, també seria just recuperar algun nom alterat per la primacia masculina

03 octubre 2021 18:01 | Actualizado a 03 octubre 2021 18:06
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Institueixo hereu el meu estimat marit Don...»; «... passaran als meus fills guardant ordre de primogenitura amb preferència dels barons sobre les femelles». Són frases fetes de segles passats que figuren als testaments de dones propietàries de béns. La conseqüència d’unes i altres és que el rastre femení es va acabar perdent en les denominacions de cases, masos, negocis...

Ara que l’Ajuntament de Reus ha fet un llistat de 30 dones per donar nom als nous carrers –només el 5% del nomenclàtor urbà de la ciutat està dedicat a personatges femenins–, potser també seria just rescatar algun antic nom perdut pel fet que van ser propietat d’una dona i després el seu cognom va acabar esborrat de la memòria col·lectiva.

A Reus en trobaríem uns quants d’exemples, principalment pel fet que alguns dels grans hisendats del segle XIX només van tenir filles, i el seu llegat va acabar portant el cognom dels gendres. Potser el cas més paradigmàtic sigui el del Mas Iglesias, perquè a més ha acabat donant nom a un barri i a un equipament cultural. Però els qui el van construir i van vetllar perquè els seus descendents el preservessin no es deien Iglesias, sinó Òdena. I és ben trist que el nom del mas no ho recordi. D’això no en té la culpa ningú, perquè des d’entrat el segle XX aquella immensa finca va quedar associada als Iglesias.

Un testament revelador

La història del mas és prou coneguda. Va ser construït el 1872 pel comerciant reusenc Josep Òdena Pujol, que amb el seu germà Pere eren dos dels grans empresaris locals, presents en la majoria d’iniciatives econòmiques i ciutadanes de l’època. Òdena va quedar vidu i tenia una única filla, Isabel, que per tant era l’hereva universal de la seva fortuna.

Isabel Òdena Albanès es va casar el 1881, poc després de la mort del seu pare, amb Josep Iglesias Albanès –un advocat reusenc establert a Tarragona–. El fet que Isabel Òdena quedés orfe, la proximitat entre aquest fet i el matrimoni, i la coincidència dels cognoms materns dels esposos fa pensar en un casament arreglat amb un parent proper. Però això és només una hipòtesi. Els fets constatables són que la parella vivia a Barcelona i passava temporades a Reus.

Per circumstàncies que no vénen al cas, recentment vaig poder consultar el testament d’Isabel Òdena. I la seva lectura reforça la idea que és ben immerescut que el seu mas no conservés el seu cognom.

L’11 de novembre de 1884, Isabel Òdena va cridar el notari Bassedas al mas per fer testament. Tenia una filla, Isabel, i estava embarassada del qui seria el seu segon fill, Josep Maria. Dictar les últimes voluntats en aquest moment fa suposar que la gestació venia amb dificultats o que la salut de la mare ja era delicada.

El notari va especificar que redactava el testament als afores de Reus, «a la casa torre de la senyora». Crida l’atenció el llegat de 5.000 pessetes –suma força important per l’època– a la dida de la seva filla «en recompensa al seu bon comportament i a l’estimació que li té». Però el més interessant pel tema que ens ocupa es que va llegar al seu marit, Josep Iglesias, tots els seus béns mobles, immobles i accions, «exceptuant la casa que habito en aquesta ciutat al carrer de Jesús número 3 i l’hort del camí de Salou, amb totes les terres que formen part de la dita finca i mobiliari que existeixi a la casa principal». Resumint les disposicions, la casa i el mas Òdena els va deixar en herència directament als fills.
La ferma voluntat que la família conservés ambdues propietats queda de manifest per les estrictes clàusules que intenten assegurar que romanguin en mans dels seus descendents, a banda de posar impediments a la venda. Així, estableix que l’hereu només podrà disposar d’aquestes finques «si mora amb fills que ja hagin arribat a l’edat de la pubertat». Una condició ben curiosa per garantir l’existència d’una nova generació de la família que pugui continuar fer-se’n càrrec.

Si no es compleix aquest requisit, les finques passarien a altres fills, fins al més petit, «que amb descendents o sense, podrà disposar lliurement de les dites finques per a contractes entre vius quan compleixi l’edat de 50 anys i per testament quan arribi a l’edat de la pubertat».
Poques vegades l’estima per les llars familiars haurà quedat tan plasmat en un testament. Isabel Òdena va morir el 28 de febrer de 1885 poc després de donar a llum al seu segon fill. El mas va seguir sent propietat dels seus descendents fins a mitjan segle XX.

Comentarios
Multimedia Diari