Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Entre símbols i memòria

No és la primera vegada que exposen junts Conxa Bravo i Joan Carles Bayod Serafini i quan ho fan les diferències són notables

Cristina Valls

Whatsapp
Antoni Pinyol, Conxa, J. C. Bayod i Dolors Blasi. FOTO: A. GONZÁLEZ

Antoni Pinyol, Conxa, J. C. Bayod i Dolors Blasi. FOTO: A. GONZÁLEZ

No és la primera vegada que exposen junts Conxa Bravo i Joan Carles Bayod Serafini i quan ho fan les diferències són notables. «Com a molt, comentem l’obra un cop acabada, però mai treballem junts», explica la pintora Conxa Bravo, tot fent referència a la mostra artística conjunta que han inaugurat recentment a la Galeria Antoni Pinyol de Reus que romandrà oberta fins al 20 de maig. «No ens assemblem gens. Com diu Bravo, que és també la meva parella, no en tenim cap, d’interferència. No convergim en res», agafa el relleu l’artista Joan Carles Bayod Serafini. Cadascú té un terreny i, tot i que es dediquen a la pintura, tenen perspectives molt diferents, un es mou entre símbols i un altre en la memòria. La mostra de Conxa està basada en la creació d’elements clau, i, segons afirma, «pretenen explicar quelcom profund». Si hagués de posar-li un nom a tota la seva obra, seria «Males herbes». Són habituals els llops, les màscares i les serps que simbolitzen l’amor, però la figura destacable és la dona que sempre surt embarassada. «Hi ha cops que són els àngels fins i tot», diu.

La seva fixació per la figura femenina no té cap intenció de transmetre cap missatge feminista. «Em surt així. Plasmo la dona en instants de misèria, de patiment. Mostro la realitat d’una dona indefensa». Conxa pensa que per ser artista s’ha de ser autèntic. «Nosaltres no estem influenciats per cap moda, treballem per intuïció. Jo, per exemple, vaig exercir d’advocada molts anys i vaig veure que l’art era el que em movia i necessitava expressar-me», explica ella. I així ho va fer, sens dubte és una vocació de la qual no es pot desentendre. Va estudiar Belles Arts, va crear una acadèmia per ensenyar i, quan va veure que només volia crear, s’hi va abocar unilateralment.

De fet, Joan Carles i ella es van conèixer gràcies a la branca artística en el marc del projecte Espai Blanc, on un col·lectiu anònim d’usuaris va organitzar l’any 2012 una jornada de lluita i reflexió en defensa de l’Espai Mallorca, un centre referent pel que fa a l’activitat cultural a Barcelona.

Quant a l’obra de Bayod Serafini, a la Galeria Pinyol hi té també un catàleg que parla d’una sèrie anterior a l’exposada ara (Impromptus de la memòria ), basada en la memòria del primer home que va aparèixer a l’Àfrica. «Amb l’actual sèrie passo d’aquella sensació culturitzadora a una de més salvatge. He volgut descriure una memòria més instintiva tot tornant a evocar un buit simbòlic a l’actual. Volia donar vida a l’obra amb tensions interiors», esmenta. Al llarg de la seva trajectòria ha investigat les entranyes de l’art i ha escrit llibres i fet cursos.

Preguntat sobre si es pot viure o no de la pintura, el també Doctor en Belles Arts defensa que sí, però que «s’ha de comprendre que l’art té temporades. Bones i dolentes. La qüestió és tenir exposicions regularment i no aturar-se». En aquest punt, tots dos expliquen que a l’artista se’l valora molt més a l’estranger. «A banda d’haver-hi més costum de comprar obres en les galeries d’art, els clients fins i tot et conviden a casa seva», expliquen animats.

Temas

  • REUS

Comentarios

Lea También