Eva Barceló: «L’amor romàntic ens ha condicionat com a dones»

Fomentar i impulsar la presència de les dones en les Arts Escèniques. Amb aquesta filosofia, Eva Barceló Pena (Capçanes, 1976) va impulsar l’any 2015 la creació de l’associació de dones creadores Teatre de Maleta, juntament amb Sunta Barceló Pena i Mercè Pena Laguna. L’Eva Barceló interpreta, dirigeix i escriu, a més de dinamitzar moltes de les activitats educatives que proposen des de l’entitat que, des d’aleshores, esdevé «un espai viu de creació femenina i de difusió de les iniciatives i produccions en zones amb pocs recursos, tant geogràfics com econòmics, i amb poca experiència en l’ús de l’art i la cultura com a eina d’intervenció social».

En quin moment decideix dedicar-se al món del teatre?

Era l’any 2005 i tenia vint-i-vuit anys. Tenia una vida rutinària, fins que vaig decidir que necessitava un canvi. Llavors, vaig anar-me’n a estudiar una diplomatura d’Arts Escèniques a Madrid.

Fins aquell moment, com era la seva vida?

Còmoda, tranquil·la i previsible. Portava set anys treballant al bar de la meva germana; tenia sou, casa, parella... Però portava temps sense estar contenta.

I què es va plantejar?

Em vaig plantejar aquelles coses que, des de sempre, volia fer. I una d’elles era estudiar interpretació. Em vaig llevar un dia i vaig dir: fins aquí he arribat.

Què va significar fer aquest pas endavant?

Va ser un pas molt dur perquè va significar deixar enrere moltes coses que estimava, però a la vegada, sentia molta emoció per l’aventura. Feia temps vivia amb la sensació que em faltaven moltes coses. Tenia molta sensació de mancança.

Va sentir por?

De vegades, la por també ens indica on està el desig. Per això vaig decidir ser jo mateixa i fer el pas endavant.

Per què va escollir Madrid i no l’Institut del Teatre de Barcelona?

Com que la meva situació personal era complicada, arran del canvi que va suposar, volia que la gent que vingués a visitar-me, hagués d’avisar abans. Llavors, vaig mirar els estudis a Madrid i em va agradar l’Escola Superior d’Arts i Espectacles.

Quina formació va seguir?

En vaig fer diverses. D’una banda, estic diplomada en Arts Escèniques i Interpretació i, després, vaig fer altres cursos que m’interessaven per formar-me en Stand Up, titelles, improvisació i clown.

Després d’un temps, decideix marxar de Madrid.

M’hi quedo uns vuit anys, però després d’aquest temps em començo a cansar una altra vegada del teatre.

Per què s’hi cansa?

Del teatre me n’he anat cansant moltes vegades perquè és una feina meravellosa però, a la vegada, molt tediosa. Després d’aquests anys, sento l’impuls de fer una cosa totalment diferent com el submarinisme, que sempre havia volgut fer. Marxo a Tanzània, a l’illa de Zanzíbar, i allí em vaig quedar dos anys formant-me fins a esdevenir instructora.

Llavors, decideix tornar: primer a Madrid i després al Priorat.

A Madrid m’hi vaig quedar un temps, però no acabava d’encaixar i em trobava fora de lloc. Per això vaig tornar a Capçanes, el meu campament base, per veure que feia amb la meva vida mentre gaudia d’un entorn privilegiat.

«Parlem de situacions insanes quan parlem de fer el sopar cada dia, durant vint anys (o quaranta), sense tenir gana»

Sí, va ser l’any 2015. Juntament amb la Sunta i la Mercè, la nostra finalitat sempre ha estat visibilitzar la labor de les dones dins el món de les arts escèniques i també amb la idea de fer arribar, les activitats culturals i els recursos educatius, a zones on normalment hi ha pocs recursos, o poc costum, en l’art i cultura.

Com ha avançat el projecte?

En un principi, ens costava trobar persones professionals i tècniques que fossin dones, però ara totes les activitats que fem, tot el que estem projectant de nou i tot el que hem projectat en els últims dos anys, són espectacles o activitats únicament fetes per dones, tant en l’àmbit de la creació artística com tècnica: disseny de llums, vestuari, gravació i edició de vídeo... Actualment estem treballant, únicament, amb dones del territori.

Els seus projectes tenen el valor afegit que són una eina d’intervenció social.

Sí. En l’àmbit educatiu treballem des de la mirada sistèmica i inclusiva, és a dir, treballem els vincles, les arrels i les ales (que són els somnis, objectius) i duem a terme activitats entorn del sentiment de pertinença, el treball en equip, la prevenció de conductes abusives, la prevenció de la violència masclista (desmuntant l’amor romàntic) entre els joves, gestió emocional...

Una de les activitats és ‘Dones fora de test’ que mostren a centres de primària i secundària.

És una activitat sobre tractament de gènere, on donem a conèixer dones extraordinàries que han fet història, fent un recorregut per les seves vides i, a la vegada, proposem dinàmiques de creixement personal i artístic.

També treballen amb la població en general.

Sí. Aquest últim any, però, ens hem decidit a crear un taller només per persones socialitzades a dones.

Una d’aquestes iniciatives és ‘Bruixes’.

Es tracta d’una proposta teatralitzada d’apoderament femení que compta amb el suport de l’Institut Català de les Dones. La idea original va sorgir de les necessitats que hem anat veient, arran de dur a terme altres activitats amb dones. Tot sovint, les dones que vivim en entorns rurals, tenim pocs incentius i projecció laboral i, en molts casos, l’amor romàntic esdevé el focus de vida, sent caldo de cultiu de possibles violències masclistes.

La cacera de bruixes com ha afectat la construcció del gènere femení?

Hi ha dades brutals, com nou milions de dones executades a Europa des del segle XV al XVIII. Per això ens plantegem com han influït aquests tres segles de violència en els nostres cromosomes, en la idea de com no ha de ser una dona si vol sobreviure.

Quin és el perill?

Que l’amor romàntic es converteixi en l’objectiu de vida. Llavors, vam pensar a fer aquesta activitat que proposa dinàmiques de reconeixement de les fortaleses personals per generar uns vincles propers a la sororitat, en donar empenta als nostres somnis, valorar el nostre cos.... També proposem dinàmiques per aprendre a dir no, sense sentir-nos culpables, ja que a les dones ens costa molt poc deixar de fer allò que tenim ganes de fer pensant en un bé comú. Tot això ho tractem des de la comèdia més absoluta.

Per què resulta un problema dir que no?

Perquè als altres els hi vénen molt bé les nostres dificultats. No és que no ens estimin, però nosaltres passem a quart pla. Llavors sortir d’aquí és complicat perquè el sentiment de culpa que experimentem és molt gran. Per això, és important recuperar la nostra vida i no fer coses per compromís o sense ganes, o fer-ne les menys possibles, és a dir, les dones no estem per solucionar la vida de ningú.

«Quan escric intento parlar des d’allò més íntim, fugint d’allò més general o superficial, perquè esdevingui un sentiment universal»

Ens trobàvem que a les dones els hi preguntàvem quins eren els seus objectius, somnis, desitjos... i no en tenien ni idea. Nosaltres pensem en els somnis com un camí a seguir per no perdre’ns en coses que no hem triat o que no tenim ganes de fer. Si arribem a aconseguir-los o no té gens d’importància.

Promouen un treball intergeneracional. Quin és el valor?

Moltes vegades pensem que tot el que han passat les nostres àvies ha estat de manera individual i focalitzada en uns temps llunyans. Quan ens posem a parlar amb elles, a part d’adornar-nos que són persones molt divertides, descobrim que, tot i que els problemes no són els mateixos, les seves arrels sí. Parlem de situacions insanes quan parlem de fer el sopar cada dia, durant vint anys (o quaranta), sense tenir gana. I a partir d’aquestes premisses ens adonem que tenim molt a veure i que hem avançat poc.

Què ha significat per l’associació el monòleg d’‘Ai CONY!’?

Donar-nos a conèixer dins la programació cultural, amb un contingut sobre tractament de gènere, és quelcom complicat. En tres anys, i una pandèmia pel mig, hem aconseguit formar part del catàleg d’activitats pels ajuntaments de la Diputació de Tarragona (l’e-catàleg), del Programa.cat i hem estat en cartell durant un any i mig la sala Teatreneu Barcelona. Ara comencem l’expansió cap a Lleida i Girona i també, ens plantegem el salt a les Espanyes.

Com les arts escèniques ajuden a fer realitat aquesta revolució?

Jo quan escric intento parlar des d’allò més íntim, fugint d’allò més general o superficial, perquè esdevingui un sentiment universal; és a dir, parlant de la meva intimitat amb honestedat és més fàcil que les persones se sentin identificades. Una experiència íntima compartida pot donar llum a moltes experiències comunes silenciades. Llavors, per mi les arts escèniques són una manera de donar-me, compartint experiències des de l’escenari, i fer de les meves misèries quelcom útil.