Fanny Frigola: «Un home no pot negar ser feminista, té una mare»

Fanny Frigola Forga (1975, Palafrugell) és diplomada en Comunicació i Relacions Públiques i ha cursat els postgraus de Gestió Cultural i de Recursos Humans. Després d’ajudar en una farmàcia, donar un cop demà als seus pares en la drogueria de pintures familiar, fer pràctiques en un hotel, treballar a l’Aeroport de Girona i coordinar durant dues temporades el taquillatge del Festival Internacional de Música de Peralada, li va sorgir l’oportunitat de treballar com a comercial per un celler del Penedès. Va ser en un viatge a Bèlgica que la vida li va canviar. Des de l’any 2010 és la coordinadora del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) al Priorat, des d’on treballa per «impulsar un desplegament real de les polítiques d’igualtat a tots els municipis de la comarca».

A Bèlgica va començar la seva relació amb el Priorat.

Vaig conèixer a un noi, en Gerard, amb qui em vaig casar un any després. Va ser amor a primera vista. Vaig prendre la decisió de deixar el que tenia per estar amb aquesta persona, perquè sabia que el que tenia a Palafrugell continuaria sent-hi.

Li agraden els canvis i s’hi adapta.

Sí. M’agraden els canvis i descobrir coses noves. M’adapto molt fàcilment a cada situació nova.

Quan arriba al Priorat ajuda a la seva parella al seu celler.

Sí, m’encarregava de les tasques comercials. Però ràpidament tinc clar que vull tenir la meva pròpia feina, i així sorgeix l’oportunitat de començar a treballar –fent tasques administratives– per la DO Montsant. Més tard vaig començar a treballar al Consell Comarcal del Priorat.

A l’ens comarcal ha passat per totes les àrees.

Vaig començar en l’àmbit del turisme i, enmig d’una època de canvis, em van recol·locar a l’Arxiu, a Habitatge, Joventut... Fer de tot em va permetre ampliar el meu bagatge.

Fins que arriba el dia en què la Generalitat vol impulsar la creació d’un SIAD al Priorat.

Sempre he tingut una atenció especial per la dona en tot el seu món i, fins i tot, abans d’arribar aquesta proposta, m’havia ofert de voluntària per treballar a l’Institut Català de les Dones, fundacions... per ajudar a les dones. Després, quan em vaig assabentar del projecte del SIAD, l’any 2010, vaig pensar que volia treballar-hi. Llavors, el servei va començar amb dos dies a la setmana fins que ara, a la comarca, ofereix atenció a mitja jornada.

Des d’aleshores, han passat onze anys. Què ha canviat en aquest temps?

Ha canviat la percepció social del que és igualtat, masclisme, feminisme... Fa una dècada parlaves de feminisme i molta gent desconeixia el que significava, tot i que ara també hi ha persones que no ho saben. Paraules com corresponsabilitat i sororitat han ressorgit.

Quina sensació tenia?

Sentia que la gent pensava que el SIAD era ‘allò de les dones, allò nostre’. El punt d’inflexió ha sigut el moviment Mee Too, en què es comencen a aixecar catifes i és quan la societat fa un gir de 180 graus i sorgeixen dades, estadístiques, es fa palesa l’escletxa salarial, etc.

Ser feminista no és una qüestió exclusiva de les dones.

Actualment, hi ha homes feministes, és a dir, que creuen i lluiten amb nosaltres per la igualtat efectiva. Ells entenen que ser feministes no vol dir anar en contra dels homes, ni de bon tros, ja que significa voler la igualtat efectiva d’homes i dones. Un home no pot negar ser feminista, ja que té una mare, tindrà una parella –home o dona–, un fill o una filla, un germà o una germana... Tots anem junts i el respecte és fonamental.

Com és el desplegament de les polítiques d’igualtat?

En els darrers mesos, estem aconseguint, gràcies a uns equips municipals amb moltes persones trempades en els 23 municipis del Priorat, crear oficialment regidories d’Igualtat que fins aleshores no existien.

A les zones rurals, quina és la dificultat a l’hora d’implementar accions?

L’única dificultat són les circumstàncies geogràfiques, és a dir, com que hi ha molts municipis has de treballar amb grups diversos, perquè no té res a veure Cornudella de Montsant amb El Molar, o Marçà amb Ulldemolins. Cada localitat funciona de manera independent. Per això, és important crear xarxa i estructurar-nos per treballar i compartir els coneixements, per després compartir les diferents experiències. Per això, hem creat un grup de WhatsApp de les diferents regidories d’Igualtat perquè hi hagi un nodriment constant d’iniciatives.

Fer més o menys depèn de les persones.

Existeixen les estructures, els ens, les regidories, les associacions... però qui mou el món són les persones. Per això, des del SIAD es busca aquesta humanització i voluntat de treball.

Com a coordinadora, com vol transformar el Priorat?

Vull impulsar un desplegament real de les polítiques d’igualtat a tots els municipis. La meva il·lusió seria que tots tinguessin la seva regidoria i que treballessin de forma transversal amb la resta de regidories locals, i que la igualtat ja no s’hagués de nomenar perquè ja existiria.

I pel que fa a la violència masclista?

El que m’agradaria és que cada municipi pogués utilitzar els habitatges en desús, és a dir, que es poguessin rehabilitar per a casos de necessitat com els de les dones víctimes de violència de gènere. Tot i que hem avançat, encara queda molt de camí, perquè la dona que no té cap suport ha de marxar en moltes ocasions, amb les criatures, fora de la comarca. Això no és correcte.

És un estereotip pensar que en les zones rurals a les dones víctimes de la violència de gènere els hi costa més denunciar?

En les víctimes de violència de gènere la por hi és tant si viuen en un poble com a la ciutat. En una zona rural, la víctima pot amagar-ho, però s’acaba sabent i és aquí on troba la força per denunciar.

Avui en dia encara hi ha dones que no ho denuncien. Per què?

Primer, per falta d’informació, perquè no saben quin procés han de seguir i quines opcions tenen. Després, quan aconseguim que vinguin al SIAD per explicar-los què podem fer, també les ajudem perquè s’identifiquin com a víctimes, ja que encara hi ha dones que no s’identifiquen com a víctimes.

És perquè normalitzen la situació?

Sí. En canvi, n’hi ha que vénen decidides a dir ja n’hi ha prou. Tot i que el camí no és fàcil, hi ha casos que ho tenen més fàcil si tenen un suport o ajuda familiar o d’amistat.

Encara costa reconèixer altres tipus de violència que no sigui la física?

A més de la violència física, hi ha moltes maneres d’exercir el domini i el control, ja sigui psicològic, estructural, econòmic... però com que succeeixen progressivament, la víctima no s’assabenta de la gravetat de la situació fins que un dia algú li diu: «No t’adones del que t’està passant?».

Qualsevol dona està exposada.

Això ens pots passar a dones com a tu i com a mi. Hem de trencar estereotips. Totes les dones podem ser víctimes de violència de gènere, des de la que no té estudis fins a la que té un màster.

Falta corresponsabilitat a les llars?

Hi ha molts homes que són corresponsables, però n’hi ha molts que encara no. Per això, no podem posar-los a tots en el mateix sac.

Quin és el missatge que s’hauria de donar des de la infància?

Des de l’educació fins a l’àmbit familiar s’hauria de transmetre que tots, dones i homes, hem de tenir els mateixos drets i oportunitats.

Però en l’àmbit laboral, encara és palesa l’escletxa salarial.

Sí. Com que les decisions es prenen des del vessant polític, si no hi ha una llei que ens ajudi i que empari aquesta igualtat, no aconseguirem reduir l’escletxa. Per això, és important que cada vegada hi hagi més governs amb dones, que ajudin a obrir els ulls perquè es prenguin les decisions que calguin.